No violència i democràcia després del 15J

"No violència" policial, 15J. Foto Albert Gea

Fa poques setmanes vaig escriure un article sobre la resistència pacífica, i no vull repetir els arguments aquí (“La resistència pacífica: principi ètic o tàctica?”, En lluita, juny de 2011). Afegiré un parell d’observacions sobre la violència que no hi mencionava, perquè pensava que eren òbvies, però que ara sembla que s’han de subratllar.

Tanmateix, com explicaré, penso que el debat entorn als esdeveniments d’ahir realment no gira entorn de la violència, sinó de la legitimitat de l’Estat actual. Però primer un parell d’obvietats respecte a la violència.

On són els no violents?

Fins i tot molta gent que critica la mobilització del 15J reconeix que gairebé tota la gent que hi participava mantenia una actitud no violenta. I de fet, gran part dels actes titllats de “violents” podrien ser de qüestionable utilitat política —fer empentes, llençar ampolles de plàstic…— però com a violència, són molt poca cosa.

Volen que ho oblidem, però els que encara portem ferides provocades per l’atac policial a Plaça Catalunya, i també la gent que el va veure a la TV, tenim molt present la seva violència, real i brutal; una violència que tant el Felip Puig com l’Artur Mas van justificar sense dubtar. Puig argumenta que els vídeos que mostren, amb tota claredat, cops policials contra manifestants asseguts a terra, o de peu amb les mans a l’aire, d’alguna manera donen “una visió esbiaixada”. Però el que no explica és en quin sentit l'agressió policial del 27M, no provocada, i clarament visible, és falsa.

Ara sembla que tot l’arc parlamentari català es declara partidari de la no violència. Però totes les sensibilitats parlamentàries, sense excepció, han donat suport a una guerra o una altra, a un bombardeig o un altre, i per suposat, a una càrrega policial o una altra. O sigui, que al parlament, de no violents no n’hi ha cap.

I a la violència física, cal afegir les violències estructurals, que seran molt pitjors si les propostes del Govern tiren endavant. Les retallades a la salut —tancant serveis d’urgències, per exemple—, a l’educació, etc. són una agressió brutal contra els drets de les persones treballadores i pobres. Els que no podem saltar les llistes d’espera (que seran un 50% més llargues) escrivint un xec a un hospital privat. Les famílies pobres que no podran alimentar els seus fills a migdia perquè falten beques de menjador (i algunes de les quals es deixaran seduir pels feixistes, que diuen que els immigrants en tenen la culpa… i a continuació alguns partits institucionals diran, “mireu, hem de ser encara més durs amb la immigració; és el que vol la gent…”). Els polítics que aproven aquestes retallades tenen molta cara quan acusen les i els indignats de ser violents.

Els únics no violents genuïns a l’entorn del parlament català ahir van ser aquells manifestants que van intentar impedir les accions més contundents d’alguns altres. I aquí —com argumento a l’article mencionat— els debats reals no són de principis ètics abstractes, sinó de tàctiques polítiques.

I per suposat es podrien qüestionar algunes accions. Si és cert (i no un invent dels mitjans) que alguns manifestants van intentar treure el gos pigall a un diputat cec, és un acció que rebutjo. Però no hem d’oblidar les clares proves de certs “manifestants” —amb pinta 50% de radicals encaputxats, 50% de skins nazis… i 100% de policies secretes— infiltrats a la protesta (hi ha moltes fotos, però el més clar és aquest vídeo [Nota: el vídeo original ha desaparegut de YouTube al cap de poques hores. S'ha tornat a penjar en aquesta adreça. Si trobes que aquest enllaç tampoc funciona, busca a YouTube per "QUI SÓN ELS VIOLENTS"]).

Tot i això, entre la gran varietat de persones que participen al moviment, segur que hi ha algunes que no saben distingir entre una acció justificable d’indignació i una altra que no hi té res a veure. Són coses inevitables quan hi ha molta gent (passen coses pitjors cada vegada que el Barça guanya un trofeu) i s’hauran de treballar dins el moviment, enfortint, dins la pluralitat, la nostra organització i coherència. Però no hem d’acceptar lliçons de democràcia i no violència de les forces polítiques que volen retallar els drets de tota la població treballadora, i especialment els d'un sector molt vulnerable, com la gent discapacitada.

La clau ens la va donar el propi molt deshonorable Artur Mas. Segons El Periódico, va dir que “els indignats ‘han traspassat les línies vermelles amb la seva violència clara i descarada’ i ha advertit que, segurament, la Policia haurà de fer ‘ús legítim de la força’.” O sigui, per defensar el principi de la no violència… la violència desenfrenada policial: “l’ús legítim de la força” que vam patir el 27 de maig a Plaça Catalunya.

La legitimitat o no de l’Estat

Aquesta és la qüestió central. Els polítics institucionals defensen la legitimitat de l’Estat actual. Quan diuen que defensen la democràcia, realment estan defensant la forma actual de l’Estat, amb la Constitución Española i tot (exceptuant per descomptat, les clàusules que garanteixen drets socials, que no s’apliquen mai).

I això s’aplica tant als polítics de dretes com (amb potser algunes poquíssimes excepcions) als d’esquerres; tant a l’espanyolisme ranci com a l’última moda en independentisme parlamentari.

Però ja sabem (portem molt de temps denunciant-ho) que ho diuen democràcia i no ho és. L’estat és un estat capitalista; és a dir és una estructura dissenyada per mantenir el poder de la classe dirigent actual, per permetre que pugui continuar explotant la majoria treballadora. Per això, en temps de crisi, es presenta com a “normal” que l’estat gasti desenes de milers de milions d’euros per “salvar la banca”… i a continuació retalli els serveis socials als pobres, “perquè falten diners”. També és “normal” que no hi hagi diners per a hospitals o escoles, però sí 17-18 mil milions d’euros per a la despesa militar; s’han de poder defensar amb les armes els interessos internacionals dels empresaris espanyols.

Aquests són fets fonamentals del sistema actual. Això és el que diuen democràcia. Però hi ha una altra democràcia, més real, que és la democràcia des de baix. (Veure “Su democracia y la nuestra”, publicat a En Lucha, març de 2000, http://davidkarvala.blogspot.com/2000/03/su-democracia-y-la-nuestra.html).

És una democràcia que sorgeix, de manera especial i sovint espectacular, a les grans mobilitzacions. En aquesta democràcia la gent no se sotmet als desitjos dels mercats, com fan tots els governs actuals. Aquesta democràcia no és basa en uns pocs polítics aïllats del gruix de la gent, sinó que són les pròpies persones les que decideixen. A les acampades, es va veure una mica d’aquesta democràcia. Ara, el repte és estendre-la als barris, i sobretot als llocs de feina; aquí —on els que tenim feina passem gran part del dia— és on és realment possible prendre decisions regulars respecte a com podem treballar, i com volem viure. Una primera decisió, molt urgent, si instaurem una democràcia de veritat, serà reduir la jornada laboral, perquè tothom pugui treballar, i treballar menys hores. Així, tindríem més temps per participar a la democràcia, la nostra, i també més temps per gaudir, per estimar, per viure de veritat.

Això no vindrà del sistema actual. El futur que volen imposar ells ho vam veure amb les seves porres a Plaça Catalunya el 27 de maig. Ho viuen cada dia els pobles de l’Afganistan, de Pakistan, de Palestina, de Líbia… que moren sota les bombes occidentals. Ho viuen les persones agredides pels feixistes i racistes als nostres barris. Ho viuen els i les pensionistes que no arriben ni a meitat de mes…

El futur que volem nosaltres és a les nostres mans. No serà fàcil, però la solució és a Tahrir, Plaça Catalunya, Puerta del Sol, i ara als barris, als llocs de feina… entre la gent treballadora del món sencer.

Els temps estan canviant, i la seva hipocresia i les seves porres no ho poden aturar, si seguim treballant, plegats i plegades, per una democràcia de veritat.