Adéu Kevin, activista divina
Les imatges del seu funeral i sobretot de l’acte posterior —a la Casa de La Solidaritat, al cor del barri que havia fet seu, el Raval— són una mostra de les persones que l’estimaven: una barreja total. Senyors amb trajo, senyores amb vestit, senyors amb vestit i senyores amb trajo. Gent del barri de tota mena. Fans del seu personatge artístic, Pluton. Activistes contra la guerra. Boges a dojo i, fins i tot, una alcaldessa.
A YouTube encara es poden veure diversos vídeoclips i actuacions de Pluton. Molta gent el coneix per aquestes actuacions, que són testimoni de les ganes que posava, l’energia que transmetia, que no es tallava per res. El fet que realment no cantava bé no importa. Si tens una veu forta i cantes de meravella, costa menys pujar a l’escenari i actuar. Saber entretenir la gent, animar-la, fer que se senti bé, quan tens la veu més limitada, això té molt més mèrit. No se m’acut ningú que pogués fer el que feia ell.
Però això és només una part del que era el Sr. Kevin Cotter.
Una part de la que sabia molt poc era la vida que havia deixat enrere, fa molts anys; la de contable o expert en finances o no sé què, en una multinacional voltor que seria millor no anomenar. Aquest passat sorprèn… però bé, com gairebé tot el del Kevin.
La part que més coneixia (i tampoc el coneixia tant) era la d’activista polític. I aquí qui vegi els vídeos de Pluton podria imaginar que la política era una actuació més, però s’equivocaria.
El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) va dir, l’endemà de la seva mort, que Kevin era “molt compromès amb la lluita pels drets i llibertats del col·lectiu LGTBI. Va donar suport a diferents campanyes del FAGC…”. Això és cert. Però com també va dir el FAGC, Kevin va ser “una persona extraordinària i absolutament compromesa amb totes les lluites i desigualtats… va participar activament en les lluites del barri del Raval i Ciutat Vella com la campanya Justicia Juan Andrés.” També és cert. Aquesta cara de la seva activitat política potser combinava bé amb el personatge Pluton. Però també n’hi havia altres, com la d’activista de la Plataforma Aturem la Guerra.
A principis dels anys 2000, Kevin participava al grup antiglobalització de Ciutat Vella; part de l’auge anticapitalista que va viure Barcelona llavors. Aquest grup cabia dins de la zona de confort; gent alternativa, uns quants “guiris” autònoms… Llavors, després de l’11-S nord-americà, Bush (i Blair i Aznar) van iniciar la seva llarga “guerra del terror”. Kevin era una de les 1.500 persones de Catalunya que vam passar unes 36 hores en autocar —el viatge d’anada i tornada a Florència— per participar al primer Fòrum Social Europeu, el novembre de 2002. A Florència es va acabar de debatre i acordar la crida per a la jornada de mobilització contra la guerra del 15 de febrer de 2003. (Vam coincidir a la massiva assemblea del moviments socials —realment massiva, unes 8.000 persones potser— on es va decidir la data: Kevin, sempre impacient, pensava que el 15F era massa tard…).
Doncs bé, de les 1.500 persones que vam viatjar a Florència, ens vam presentar mitja dotzena a la següent assemblea de la Plataforma Aturem la Guerra (crec que el Kevin era l’únic d’aquesta petita delegació que no militava a En lluita). Després de poc debat es va consensuar la convocatòria amb les altres 10 o 12 persones presents. Durant els següents mesos i anys, tant Kevin com jo vam treballar molt amb aquestes persones que llavors coneixíem poc.
I cal dir que, en molts sentits, la Plataforma Aturem la Guerra cau lluny de la zona de confort. En Aturem —sobretot a la primavera de 2003— topaves amb representants del PSC, dels sindicats majoritaris, gent francament poc assambleària. Però Kevin es va convertir en un activista clau d’aquest moviment. Una vegada va representar Aturem en una trobada internacional contra la guerra. Definitivament, se li podria haver dit, “ja no estàs a Kansas, carinyo”. Diu molt de tota la gent d’Aturem que, per molt republicana que fos, no se li va acudir a ningú posar cap pega al fet que una reina com Kevin els representés. Kevin va ser un activista compromès, seriós quan feia falta, i tothom tenia confiança en ell.
Només una anècdota més sobre el seu activisme. Poca gent de Barcelona deu saber que quan estava de visita al seu país natal, Irlanda, l’any 2007, el Kevin va inspirar una campanya popular contra la pujada salarial de 38.000 euros que el llavors primer ministre irlandès, Bernie Ahern, es va atorgar. El Kevin va visitar les oficines del partit governant per queixar-se, però el local estava tancat. Així que va agafar un rotulador i va escriure “Far Too Much Bertie” (“És massa, Bertie”) en lletres grans sobre la finestra. A poc temps, la pintada es va convertir en 200.000 adhesius que es van enganxar per tot Dublín, en una pàgina web, i en Kevin va sortir entrevistat a la radio nacional. Típicament, tot i ser una activitat col·lectiva, el cost dels adhesius el va cobrir el propi Kevin. Estava content, però sobretot molt sorprès per aquests “15 minuts de fama”.
I potser és això. No va ser un activista famós. Sí que va sortir a la radio irlandesa aquella vegada, però no l’anaven a convidar a les tertúlies de la Sexta; ni tan sols de Barcelona TV. Pujava a l’escenari com Pluton, però no recordo que pugés mai com a ponent en cap gran acte polític. Poso la ma al foc que no el volien fitxar per a cap llista electoral d’aquestes noves coalicions que van canviant de nom més sovint que ell canviava de perfil de Facebook (que ja és dir).
Però va ser una de les persones que fan funcionar els moviments socials. De les persones que van a les assemblees, no només per parlar (que també), sinó per assumir tasques i complir-les. O (i aquest és un exemple real) de les persones que aconsegueixen que hi hagi un equip de so a la concentració (encara que impliqui que ell ho hagi de comprar). De les persones que et fan pensar que sí, un altre món és possible, perquè nosaltres el farem possible.
Adéu Pluton. Però sobretot, adéu Kevin.
Comentarios
Publicar un comentario