Sandinistes 2.0?

Article de David Karvala i Paty Gómez al Setmanari La Directa 149 • 29 de juliol de 2009.

Fa poc s’ha celebrat el 30 aniversari de la revolució sandinista.

Des de principis de 2007, Daniel Ortega és president de Nicaragua, igual que als anys 80. Quin vincle hi ha entre l’actual govern del Frente Sandinista de Liberación Nacional (l’FSLN) i el de fa 30 anys?

Al guanyar Ortega, hi va haver intents d’aixecar fantasmes d’una nova “dictadura comunista”, però van ser pocs. El principal candidat de la dreta va acudir a la seu de l’FSLN per reconèixer la victòria d’Ortega i felicitar-lo. El contrast amb Hondures és evident.

Per què és així?

A 1998, Ortega i el llavors president conservador Arnoldo Alemán —més tard empresonat per corrupció— van pactar, repartint-se el parlament, els alts càrrecs estatals, els tribunals, la fiscalia…

El nou mandat d’Ortega no s’ha caracteritzat pel radicalisme —exceptuant alguna retòrica “antiimperialista”— sinó per aquest pacte: el nou codi penal prohibeix absolutament l’avortament; al novembre de 2008, Ortega —amb el vist-i-plau d’Alemán— va anomenar a dit 40 alcaldes, ignorant el resultat de les eleccions; al gener de 2009 el Tribunal Suprem va indultar a l’Alemán…

Per sobre de tot, està la corrupció; la família d’Ortega controla moltes empreses i molts diners.

S’ha d’explicar, llavors, una gran ruptura amb el sandinisme dels anys 80? No, en realitat hi ha una progressió lògica.

La pròpia revolució sandinista va ser positiva en molts sentits; recordem només el programa d’alfabetització.

Però hi havia una falta greu des de l’inici.

Al 1979, l’FSLN, tot i liderar una insurrecció contra la dictadura, va comptar només amb uns centenars d’integrants.

El contrast amb l’FMLN és xocant: als anys 80, la guerrilla salvadorenca la formaven milers d’activistes procedents de les organitzacions de masses.

La revolució sandinista va tenir moltíssim suport, però qui va assumir el poder no va ser un moviment de masses —ni molt menys els treballadors i camperols— sinó una minoria molt petita, els dirigents de l’FSLN.

Aquest problema no es notava tant quan les coses anaven bé. Però no podien anar bé davant la guerra impulsada per EUA al llarg dels 80. Feien falta sacrificis, i van ser els dirigents sandinistes els que van decidir qui els faria.

I quan van perdre el poder al 1990, aquests van fer una “piñata”: es van quedar finques i empreses de l’estat. Suposadament les cuidaven per al “poble”, però la ficció va durar poc.

Aviat, el cercle d’Ortega s’estava acomodant dins l’oligarquia nicaragüenca.

Que queda de 1979?

Quedat confirmat que un projecte de canvi revolucionari pot guanyar un suport massiu. Però fa falta una esquerra anticapitalista conseqüent, que sàpiga impulsar i animar els moviments socials i les lluites populars, no substituir-los o manipular-los.

A Guatemala, el Frente Nacional de Lucha comença a plantejar-se aquests reptes, però aquest és un tema pendent a Nicaragua.

I ni cal dir que també ho és a Catalunya.