diumenge, 1 de maig de 2016

Marxisme, l’estat i el troleibús


Article publicat a la revista L'Heura, maig-juny de 2016 · Versión en castellano

Diu Viquipèdia que “El troleibús és un autobús elèctric alimentat per dos cables superiors [la catenària]…”. De nen a la meva ciutat natal, Hèlsinki, capital de Finlàndia —que llavors comptava amb aquest sistema de transport— vaig veure un troleibús paralitzat al carrer en haver-se desconnectat de la catenària. A diferència d’un tramvia, el troleibús té alguna capacitat de maniobra —pot anar una mica cap a la dreta o l’esquerra— però allà on no hi hagi catenària no hi pot anar. Condueixi qui condueixi, el troleibús segueix bàsicament la mateixa ruta.

És una bona metàfora per a l’estat capitalista. Amb la democràcia, es pot canviar el conductor, avui dia fins i tot anomenar una conductora. Amb sort es pot anar una mica més cap a l’esquerra però actualment el més típic és que giren tant a la dreta que acaben xocant amb la vorera.


El troleibús, per la seva pròpia naturalesa, està condemnat a anar pels carrers de la capital: no et pot portar al bosc, a la muntanya, a la platja, ni a cap altre indret. De la mateixa manera, l’estat capitalista només pot anar pels camins del capital… això sí, amb els petits girs que permet la seva font d’alimentació.

L’estat capitalista té dues funcions essencials.

Una és mantenir l’ordre intern, assegurant la continuïtat de la producció capitalista dins l’estat-nació en qüestió. Això no es limita a donar pallisses, encara que aquestes mai falten: una economia moderna requereix d’una mà d’obra qualificada i sana, per tant d’alguns serveis públics. La democràcia burgesa existeix, entre altres coses, perquè no està escrit quina ha de ser, en cada moment, la proporció entre pals i pastanagues. Els diferents partits establerts reflecteixen (lleugerament) diferents propostes al respecte.

Una altra funció és defensar els interessos col·lectius de la burgesia d’un estat-nació davant les altres. De nou, mitjançant una combinació d’aliances i diplomàcia, de l’ús de la força (militar, econòmica…) i de les amenaces d’utilitzar-la. Tot partit de govern assumeix sense qüestionar aquesta defensa de “l’interès nacional”.

Aquestes són les catenàries que fan funcionar l’estat capitalista. Qualsevol govern que intenti saltar-se-les es quedarà sense energia. No importa el suport popular que tingui, si intenta aplicar polítiques que trenquin amb aquests principis, l’intentaran frenar de mil maneres. El rebuig comença amb atacs en la premsa i les tertúlies. Passa per dificultats per aconseguir préstecs i inversions (elements imprescindibles en l’economia capitalista); dins de la UE apareixen els “homes de negre” i la Troica. I en última instància, el cop d’estat: “constitucional”, judicial, o militar.

Els exemples de tot això són legió: el més recent és el breu intent de Syriza d’aplicar una alternativa a les fracassades polítiques d’austeritat. Es va explicar a Tsipras i companyia que el vehicle que conduïen no podia anar per un altre camí: van ser tan convincents que Tsipras ja ni tan sols intenta girar el volant una mica més cap a l’esquerra, sinó que s’enganxa gairebé directament a la vorera de la dreta.

Si volem anar a un altre destí, haurem de construir un altre vehicle. L’estat capitalista es basa en el poder des de dalt controlat, en última instància, per la burgesia. Si volem arribar a l’altre món possible —a la muntanya, diguéssim— necessitem un “estat” totalment diferent. Una estructura que neixi des de baix, a partir de l’organització col·lectiva de base, en assemblees de treball, barri… i on els nivells més alts estiguin sotmesos als més baixos. Un sistema on no hi hagi “polítics” sinó representants temporals i reemplaçables en tot moment des de les assemblees de base, de municipi, de territori… Un Estat basat en l’interès de la gent, no del capital, i no perquè ho digui un programa electoral, sinó perquè la gent és qui té el poder real, cada dia; no es pot reduir tot a votar entre programes gairebé idèntics cada X anys.

Un altre món és possible, sí, però no es troba a la ruta del troleibús.

David Karvala