dilluns, 20 de març de 2017

La lluita antifeixista postmoderna - amb uns aclariments ràpids


Primer van venir pels jueus,
i jo no vaig dir res, perquè no era jueu,
i no volia actuar de manera colonial,
infringint la seva autonomia com a grup oprimit.


Després van venir per la gent LGBT,
i jo no vaig dir res,
perquè no volia reforçar la mirada heteropatriarcal,
elles han de liderar la seva pròpia lluita.


Després van venir pels comunistes,
i jo no vaig dir res,
perquè crec que el marxisme és eurocèntric
i no té la meva sensibilitat sobre com treballar les opressions i les interseccionalitats.

Finalment van venir per mi,
i ja no quedava ningú per defensar-me.

Però no passa res, els nazis no em podien tocar
perquè ja havia deconstruit tot el seu discurs.

Activista actual, futura víctima dels nazis
20 de març de 2017



Uns aclariments ràpids

  1. Aquest escrit ha aixecat un allau de crítiques, fins al punt d’insults personals, d’unes persones que s’han sentit al·ludides. Crec que es tracta d’una combinació de diferències d’anàlisi reals i malentesos. Les diferències existeixen, i haurem d’aprendre a acceptar-ho; els malentesos es poden superar.
  2. Sé que darrera de l’etiqueta “decolonial” hi ha coses molt diferents. Hi a persones a les que respecto molt que fan servir d’idees decolonials per analitzar el colonialisme i les maneres en què els seus efectes persisteixen (i aquí comparteixo gran part del que diuen) i a partir d’aquí, ajuden a construir moviments i lluites per canviar la situació, incloent UCFR. Si el text ha ofès aquestes persones, ho sento, no va ser la meva intenció. En tot cas, cap d’aquestes persones m’ha insultat per aquest tema, ni m’ha titllat de racista. Altres persones —com les que sí han fet això— no utilitzen la visió decolonial per construir lluites contra l’opressió sinó com a una arma contra altres activistes dins el moviment. Diuen que volen “deconstruir” Europa, però el que fan de vegades es “deconstruir”, o destrossar, moviments i lluites. La reacció hostil i personalista a una crítica irònica (encertada o no) vers una teoria, n’és un bon exemple.
  3. El text és una actualització del poema de Pastor Niemöller. Després de la segona guerra mundial i l’Holocaust, aquest reflexionava sobre per què tanta gent s’havia callat davant la injustícia. El text va ser una mena de crida fundacional de la Lliga Anti Nazi, moviment unitari contra l’extrema dreta creat a Gran Bretanya l’any 1978 (on jo vaig participar i aprendre molt). En essència diu “sigui quina sigui la víctima actual dels feixistes, no pensis que no va amb tu; el perill ens afecta a tothom, i ens toca a tothom lluitar en contra”. El que senyalo amb l’escrit és que avui en dia hi ha gent que manté el silenci amb excuses o arguments diferents. Però el silencia davant la injustícia és el que és, sigui quina sigui l’excusa. I les visions teòriques que venen a dir que l’opressió d’un grup no ens perjudica a tothom (o al menys a tot el 99% de gent oprimida i explotada) sinó que ens beneficia a gran part d’aquest 99%, no em convencen, ni com a teoria ni molt menys com estratègia de lluita.
  4. Arran del text m’han acusat de racista i més. Potser no l’han llegit. Qui diu aquestes frases? Una persona jueva, evidentment no (“no sóc jueu”). Tampoc una persona LGBTI. De fet, lògicament, cap persona oprimida. Qui parla és un home blanc, cis hetero, no musulmà… que utilitza arguments moderns i “progres” per mantenir el silenci davant la injustícia. No ho invento jo. He sentit coses semblants en xerrades, actes del presentació del llibre “Combatir la islamofobia”. “Si veig una agressió verbal islamòfoba, potser millor que no digui res, oi? No vull actuar de manera colonial”. Són paraules gairebé literals d’un noi (semblava blanc, per la resta no ho sé) en una presentació del llibre.
  5. S’ha comentat que aquest escrit no és unitari. És clar que no, per això ho vaig publicar al meu blog personal, i tenia clar que sota cap concepte s’havia de difondre dins UCFR; ni a les seves xarxes socials, ni dins els seus espais de coordinació interna. Jo sóc una de les persones que portem molts anys construint UCFR, però jo no sóc UCFR. Jo tinc la meva visió personal, la meva pròpia militància política més enllà d’UCFR. (Si a algú li interessa, milito ara en un petit espai que es diu marx21.net, part d’un corrent —socialisme internacional— que defensa el marxisme revolucionaria i el socialisme des de baix. Als últims anys, una preocupació central del nostre corrent internacional ha estat la lluita unitària contra el racisme i de manera especial la islamofòbia.)
  6. No sé si el que ofèn és que tingui idees crítiques amb (algunes versions de) la teoria decolonial i de privilegis, o que les expressi. És a dir, se’m critica per pensar el que penso, o per dir el que penso. En tot cas, per a mi reflecteix una visió de pensament únic, partit únic, que recorda l’estalinisme dels anys 30.
  7. Jo crec que a la lluita contra el racisme, el masclisme, la LGTBIfòbia… no sobra ningú. Això reflecteix la meva visió d’aquestes lluites, és clar. Hi ha una altra visió que sí que es basa en una obsessió per jerarquitzar i ordenar les persones i els sectors dins la lluita. És una visió on (en una analogia que se m’ha acudit ara) la lluita contra l’opressió és com una cua davant una finestreta (on es donen subvencions i beques, càrrecs a la universitat…). En aquesta cua, la persona davant teu és un obstacle, i la persona darrera és una amenaça. El posicionament dins la cua ho és tot, i no hi ha marge per solidaritat; si avança ell, em fa retrocedir a mi. En la meva visió, la lluita contra el racisme, contra les opressions, és un gran camp de batalla, i no està ple ni de bon tros. Ens fa falta tothom i més. Qui es troba davant en un moment donat, potser és qui rebrà primer, i potser farà un pas enrere, i una altra gent es trobarà (temporalment) davant. Qui ara es troba enrere, o més lluny, l’hem d’animar a avançar i a participar més activament. Però hi ha espai per a tothom; no és una jerarquia, on perquè una persona faci més una altra hagi de fer menys. Així, crec, ha funcionat UCFR i ha funcionat bé. Les gelosies respecte a qui pot aixecar la veu i qui ha de mantenir silenci estan fora de lloc. Ens cal tothom.
  8. Jo sóc crític. Dedico molt de temps a criticar la islamofòbia, tant a la dreta com a l’esquerra. En diferents moments he criticat l’estalinisme, la socialdemocràcia, l’anarquisme, versions sectàries del trotskisme… De vegades ho he fet amb textos llargs, i de vegades amb coses més curtes i iròniques.
  9. Allò important aquests dies no és el meu text, ni les crítiques que he rebut (i algunes m’han dolgut). Allò important i negatiu és que el feixisme i el racisme estan creixent a Europa i més enllà. El positiu és que l’oposició també està creixent. A Barcelona, el Fòrum Social contra la islamofòbia i tota mena de racisme, el passat 11 de març, va ser tot un èxit. I el 18 i el 19 de març van ser unes magnífiques jornades de mobilització, arreu del món, bones mostres de lluita unitària contra el racisme i el feixisme. A Catalunya, hi va haver 6 mobilitzacions, 5 d’elles organitzades directament per UCFR (a l’altra li vam donar suport), i amb un fort contingut de lluita contra la islamofòbia, i una presència destacada de gent musulmana, sobretot dones musulmanes, en gairebé totes les accions.
  10. Qualsevol persona que vulgui ajudar a construir UCFR està benvinguda. Algunes persones no volen participar en un espai tant ampli, amb gent de PSC, UGT, CCOO, CGT, CUP… cap problema. Si no poden amb aquesta diversitat, que impulsin altres projectes, cap problema. Però no es pot imposar un model únic de pensament sobre un moviment divers i plural com UCFR, tant se val que sigui el model liberal, marxista, decolonial… Som lliures i diferents en el pensament, només intentem unir-nos en la lluita.
Barcelona, 21 de març de 2017

divendres, 28 d’octubre de 2016

Ràdio Nova, La Carmanyola 27-10-2016 - #StopIslamofòbia


Entrevista amb la Mireia Rubio, a La Carmanyola, Ràdio Nova, sobre la presentació del llibre Combatir la islamofobia a Igualada, 27 octubre 2016.
Què és la islamofòbia; la situació amb l'extrema dreta; reptes actuals d'UCFR.


dijous, 25 d’agost de 2016

Budapest: de la gentrificació i el preu d’una birra

Acabo de tornar de 5 dies de vacances a Budapest. No donen per gaire, però alguna cosa he vist. Aquí us passo alguns apunts.

Prenent birres a mitjanit


És vora mitjanit, i som en un bar en una zona no massa turística de Budapest. A diferència de la gran majoria de bars i restaurants de la capital hongaresa, la dona que porta el local no parla anglès. M’ajuda un jove, que resulta ser estudiant de dret: ens posem a parlar. Li pregunto com van les coses a Hongria. Explica que amb el govern al poder, tot va avançant, malgrat les crítiques dels dirigents occidentals (que són hipòcrites, aquí estem d’acord). Explica que el govern no pot deixar entrar els refugiats, perquè la prioritat és atendre els de casa, la gent pobre de l’est del país. Per això han tancat les fronteres. “I ara estan ajudant la gent pobre de l’est?” li pregunto, innocent. Resulta que encara no.

L’ estudiant explica més coses sobre la gent refugiada. Diu que molts son del Marroc o Algèria i realment no són refugiats. Molts són homes joves, potser d’ISIS. Aquest grup és el principal problema de Síria, no Assad. Però Assad ha matat més de 250.000 persones, insisteixo. “Bé, allò de Síria és molt complicat i no podem saber què passa realment”, respon. (És a dir, només podem saber que el principal problema és ISIS.)

diumenge, 26 de juny de 2016

Brexit: más allá de los titulares, un voto de clase

Ha llegado el resultado del referéndum británico. Contra las expectativas ha ganado la salida de la Unión Europea (“Leave”, or Brexit) con el 51,9%, o 17.410.742 votos. La permanencia (“Remain”) se queda con el 48,1%, 16.141.241 votos. ¿Qué significa este voto? ¿Cómo debería reaccionar la izquierda?

[Notas: 1. Brexit es el acrónimo de salida británica (“British exit”), como lo fue “Grexit” de una salida griega. Lexit significa una salida de izquierdas (“Left exit”). 2. Estos son apuntes bastante rápidos (aunque al final extensos), ante los debates y retos actuales. Por falta de tiempo, no han pasado por la corrección lingüística habitual. Si hay algo que no se entiende, deja una nota al final y lo miraré.]

La UE es lo que es

Muchas tertulias sobre el referéndum ignoran lo que debería ser la cuestión central. ¿Qué representa la UE? No es una entidad que promueve la democracia, los derechos humanos, la justicia social… Es, como argumentó Sotiris Kontogiannis en este artículo de 2014, “Un bastión de las políticas neoliberales”. ¿Alguien se acuerda de lo que hizo —y aún hace— la UE al pueblo griego? Y la UE también es una entidad cada vez más militarista y relacionada con la OTAN.

dilluns, 16 de maig de 2016

The left and the national question in Catalonia


Interview with Serbian socialists about the left and the national question in Catalonia. It was recorded soon after I had spoken at a meeting on this question at Marxismuss, in Berlin in May 2016.




diumenge, 1 de maig de 2016

Marxismo, el Estado y el trolebús

Artículo publicado en la revista La Hiedra, mayo-junio 2016 · Versió en català

Dice Wikipedia que “El trolebús es un ómnibus eléctrico, alimentado por una catenaria de dos cables superiores…”. De niño en mi ciudad natal, Helsinki, capital de Finlandia —que entonces contaba con este sistema de transporte— vi un trolebús paralizado en la calle al haberse desconectado de la catenaria. A diferencia de un tranvía, el trolebús tiene alguna capacidad de maniobra —puede ir un poco hacia la derecha o la izquierda— pero allá donde no haya catenaria no puede ir. Conduzca quién conduzca, el trolebús sigue básicamente la misma ruta.

Es una buena metáfora para el Estado capitalista. Con la democracia, se puede cambiar el conductor, incluso hoy en día nombrar una conductora. Con suerte se puede ir un poco más hacia la izquierda pero actualmente lo más típico es que giran tanto a la derecha que acaban chocando con la acera.

Marxisme, l’estat i el troleibús


Article publicat a la revista L'Heura, maig-juny de 2016 · Versión en castellano

Diu Viquipèdia que “El troleibús és un autobús elèctric alimentat per dos cables superiors [la catenària]…”. De nen a la meva ciutat natal, Hèlsinki, capital de Finlàndia —que llavors comptava amb aquest sistema de transport— vaig veure un troleibús paralitzat al carrer en haver-se desconnectat de la catenària. A diferència d’un tramvia, el troleibús té alguna capacitat de maniobra —pot anar una mica cap a la dreta o l’esquerra— però allà on no hi hagi catenària no hi pot anar. Condueixi qui condueixi, el troleibús segueix bàsicament la mateixa ruta.

És una bona metàfora per a l’estat capitalista. Amb la democràcia, es pot canviar el conductor, avui dia fins i tot anomenar una conductora. Amb sort es pot anar una mica més cap a l’esquerra però actualment el més típic és que giren tant a la dreta que acaben xocant amb la vorera.

dimarts, 8 de març de 2016

Islamofobia y cómo combatirla

Artículo publicado en la revista La Hiedra, marzo-abril de 2016.

La islamofobia es la forma más peligrosa de racismo en Europa hoy. Sin embargo, hay mucha confusión dentro de la izquierda al respecto. Este artículo trata de este tipo de racismo y de cómo Unitat Contra el Feixisme i el Racisme ha articulado una respuesta unitaria frente a él en Catalunya.

Islamofobia: un problema transversal

Una definición útil de islamofobia la elaboró la entidad antirracista Runnymede Trust en 1997: “Se considera el Islam como un solo bloque monolítico, estático y nada sensible a las nuevas realidades… como… algo bárbaro, irracional, primitivo, machista.” Prejuicios de este tipo son cada vez más prevalentes. Se oyen en discursos desde la extrema derecha, pasando por el “centro liberal”, hasta sectores que se autodenominan de izquierdas.