La seva democràcia i la nostra

Article publicat a En lluita, setembre de 2012

Cada vegada hi ha més gent que qüestiona la qualitat de la democràcia actual, en què els polítics apliquen retallades socials contra la voluntat de la gran majoria de la població. Aquest article argumenta que “una democràcia real” només és possible mitjançant un canvi fonamental cap a la justícia social.

Democràcia significa literalment ‘el poder del poble’. A la pràctica, avui dia, se sol identificar amb l’existència d’un sistema parlamentari amb eleccions multipartidistes. Aquests partits sempre inclouen almenys un que representa clarament la classe dirigent; a l’Estat espanyol, el PP; a Gran Bretanya, el partit conservador, etc. A Amèrica Llatina, durant molts anys, l’alternança es donava entre dos partits de la classe dirigent; avui dia segueix sent així a EUA, entre els republicans i els demòcrates.

I fins i tot on hi ha partits d’esquerres, aquests semblen incapaços de canviar res fonamental. Quan un partit socialdemòcrata guanya una elecció, s’oblida de les seves (tèbies) promeses de canvi, i es dedica a gestionar el sistema capitalista; ara els nous partits reformistes, com el PT brasiler, fan el mateix. D’altra banda, si un partit més combatiu arriba a tenir possibilitats electorals, els mitjans de comunicació capitalistes l’ataquen. I si, finalment, guanya i intenta aplicar un programa mínimament radical, l’assetjament empitjora, arribant fins a cops d’Estat, com la revolta franquista de 1936, el cop de Pinochet contra Allende a Xile el 1973, o els diversos intents contra Chávez a Veneçuela.

El problema és tan antic com la mateixa ‘democràcia burgesa’, una descripció que capta millor que ‘democràcia’ a seques les contradiccions del sistema vigent. S’hi combina la forma del ‘poder del poble’ —les eleccions— amb la realitat del poder en mans de la classe capitalista, la burgesia.

Ara, però, davant la greu crisi, l’element democràtic està més amenaçat que mai.

La democràcia en perill

La democràcia burgesa sempre ha estat subjecta a una condició tàcita, que els interessos de la burgesia han de prevaler. Durant molt de temps, en gran part del planeta, la democràcia va ser incompatible amb el capitalisme, i la classe dirigent va governar mitjançant diferents tipus de dictadura; els països democràtics —part d’Europa occidental, Amèrica del Nord … — van ser l’excepció.

Recentment, semblava que la situació havia millorat, i que el sistema econòmic podia conviure amb sistemes parlamentaris més o menys reals, a cada cop més països.

Però la crisi actual posa en qüestió la democràcia burgesa, fins i tot als països de la UE: o millor dit, especialment en aquests.

L’arrel del problema és que el poder real el té el capital, no les institucions. Així que quan ‘els mercats’ (és a dir, els grans inversors) exigeixen retallades, els governs els apliquen. En un sistema parlamentari, és clar, poden perdre les següents eleccions. Però els nous governs solen acabar aplicant polítiques gairebé idèntiques. Quan tots els partits institucionals perden vots i ja no poden governar sols, s’ajunten en ‘governs d’unitat’, eliminant així fins i tot l’aparença d’alternança.

Durant la crisi s’ha vist en la pràctica com la UE no té bases democràtiques. Els dirigents del gran capital no han de trucar directament als ministeris per comunicar les seves exigències; aquesta funció la compleixen els comissaris europeus, als quals ningú ha votat. ‘Europa’ aplica condicions de rescat que no han estat acordades per cap població europea, mitjançant cap votació. Això pot arribar fins a l’extrem de canviar un govern a instàncies d’‘Europa’ i per aplacar als mercats (gran capital), com va passar amb la implantació de ‘governs tecnòcrates’ a Grècia i Itàlia.

Tot això treu legitimitat als governs, fent que la gent estigui encara menys disposada a acceptar els seus dictats. Un sector de la burgesia començarà a plantejar l’opció de prescindir de la democràcia del tot. Per donar aquest pas, normalment no tenen prou amb les forces repressives ‘normals’. Si hi ha grups nazis, els poden utilitzar per complementar la policia. A Grècia, sense que la burgesia en general hagi optat pel feixisme, la policia ja actua sovint en col·laboració amb els nazis de l’Alba Daurada. Això ens adverteix de la urgència de crear moviments amplis antifeixistes a l’Estat espanyol.

En qualsevol cas, ho mirem com ho mirem, si fins ara la democràcia ha estat molt limitada, tots els indicis són que la situació anirà a pitjor. Mai ha estat més necessari lluitar per una democràcia real.

Democràcia real, dins del capitalisme?

Des de la irrupció del moviment 15M, s’ha generalitzat l’exigència d’un canvi, d’una ‘democràcia real’. Com a qualsevol moviment viu, hi ha idees diverses: entre les seves propostes sovint ens trobem amb “l’eliminació dels privilegis de la classe política”, llevant-los immunitats i reduint els seus salaris; democràcia participativa i referèndums; canvis al sistema electoral…

Moltes d’aquestes serien positives i d’altres no tant. Algunes demandes van dirigides a eliminar o reduir les autonomies. És veritat que aquestes no han resolt la qüestió nacional, però tornar a la “Espanya: una, gran i indivisible” de Franco no seria un avanç. (És un exemple de com alguns grups de dretes s’han aprofitat de l’amplitud del moviment 15M per colar-se i difondre les seves idees. No és motiu per criticar tot el moviment; sí que ho és per estar a l’aguait de les propostes que s’adopten i respecte amb qui treballem.)

Però deixant de banda les idees de dretes, el que xoca d’aquestes propostes és com són de limitades; no arriben a tocar el problema fonamental.

A l’Atenes antiga, els ciutadans es reunien a les places per prendre les decisions; segurament les seves estructures eren millorables. Però la seva limitació clau no era de procediment, sinó el fet que tot es basava en l’esclavitud. Fins i tot proposar que els esclaus també votessin seria irrellevant; si no deixaven de ser esclaus, no podrien gaudir de la democràcia.

Avui dia s’aplica el mateix principi. Si no s’acaba amb les enormes desigualtats socials, no hi haurà una democràcia real. No hi ha democràcia si la majoria ha de vendre’s als amos capitalistes sota una esclavitud assalariada.

Les propostes de canvis polítics sovint van acompanyades d’altres propostes econòmiques, però aquestes solen referir-se a aspectes específics del sistema, com els abusos dels bancs, no al capitalisme en si mateix.

I és cada vegada més evident que la major amenaça contra la democràcia, així com el benestar de la humanitat i la nostra supervivència al planeta, és el propi capitalisme.

Democràcia, justícia social, revolució

Dit això, “acabar amb el capitalisme” és un objectiu, però no és una proposta concreta d’acció. Com podem combinar la lluita aquí i ara per millores democràtiques amb aquest objectiu a llarg termini? Precisament combinant la demanda de democràcia amb la lluita col·lectiva per la justícia social.

No es tracta de dissenyar una arquitectura democràtica perfecta per a un món perfecte inexistent. Més aviat, necessitem propostes que facin avançar les nostres lluites pel control sobre les nostres vides, que és el significat real de la democràcia.

Per exemple, molts activistes proposen dur a terme referèndums. Però una votació individual, en base a un debat inexistent o bé dominat per les tertúlies de Telecinco, no ens fa avançar en absolut. En canvi, un procés de consulta social, organitzat des de baix, pot ser una bona manera de crear moviment. Molt millor, però, seria crear estructures de debat i de presa de decisions col·lectives. Hi ha bones experiències d’assemblees als barris que s’haurien de mantenir, però solen tenir una participació limitada. S’hauria de crear les estructures democràtiques allà on la gent es reuneix de manera espontània. Sobretot, al lloc de treball; tot i les grans xifres d’atur, milions de persones segueixen anant cada dia a la feina.

Això té un altre avantatge essencial. Les propostes més interessants de canvi democràtic posen en qüestió el poder existent, però no tenen la força per implementar-se.

En canvi, la classe treballadora, si s’organitza, té la capacitat d’aturar el sistema, de prescindir de la classe capitalista, i de dur a terme la producció per si mateixa. És el que s’anomena revolució, i és un pas essencial per aconseguir una democràcia de veritat; sense el domini de les grans empreses i bancs, ni de les estructures que ells promouen.

Tots els sistemes polítics són l’expressió de la classe que controla la producció, des de les societats antigues de l’esclavisme fins al capitalisme. L’única manera en què la majoria —el 99%, en la terminologia del moviment Occupy nordamericà— podem arribar a gaudir d’una democràcia de veritat és si prenem el control de la producció.

La democràcia real significa el poder en mans del conjunt de la classe treballadora, en actiu o no; des de les persones que treballen en fàbriques, oficines i hospitals, fins a l’alumnat de les escoles i la gent gran.