Palestina: un estat o dos?
Davant aquesta pregunta, hi ha una resposta que sembla senzilla i acceptada: que aquesta decisió l’ha de prendre el propi poble palestí i no els moviments de solidaritat. Però això no sempre passa. Per exemple, a 2007, davant el 40è aniversari de l’ocupació de Cisjordània i Gaza, el manifest unitari a Catalunya declarava com a “solució del conflicte”, un “estat d’Israel i [un] futur estat independent palestí, un al costat de l’altre”.
És cert que Fatah —el partit de Mahmud Abbas, el dirigent palestí favorit d’Israel, EUA i la UE— defensa la idea de dos estats… sense que els seus amics l’hagin concedit, malgrat les seves promeses.
Però no és menys cert que cada cop més moviments socials palestins —i el 31% de la població de Gaza— defensen la creació d’un estat unitari, on la població actual israeliana i el conjunt del poble palestí puguin viure en condicions d’igualtat.
Així que hauríem de mobilitzar-nos, no a favor d’una o altra opció, sinó perquè el poble palestí pugui establir l’estat que decideixi.
Però respectar les decisions del poble palestí no vol dir que no puguem opinar, sempre des de la solidaritat.
Analitzem-ho, llavors: per què tants activistes palestins avui dia —i uns pocs d’israelians— defensen la solució d’un estat? Aquí només hi ha espai per alguns dels motius.
Un és molt senzill. La solució a l’apartheid a Sudàfrica no va ser un estat negre al costat de l’estat racista. De fet, el propi règim blanc va intentar crear petits “bantustans” controlats pels seus col·laboradors.
Els palestins que conformen el 20% de la població d’Israel viuen sota condicions d’apartheid, com s’ha reconegut àmpliament. Crear un estat palestí al costat d’Israel no els solucionaria res.
Segon, l’any 1948, l’ONU va aprovar la resolució 194, que obliga a Israel a permetre els refugiats palestins que així ho desitgin tornar a les seves cases.
La “solució” de dos estats implica oblidar definitivament aquest principi i negar el dret de retorn als refugiats de gairebé el 80% de Palestina. Els més de 4 milions de refugiats palestins, que actualment malviuen a camps a Jordània, Líban, i més enllà, no cabrien a l’hipotètic estat palestí de Cisjordània i Gaza, i es quedarien sense futur per sempre.
Finalment, l’estat israelià ha deixat clar al llarg dels anys —amb la construcció del mur, amb els 500.000 colons a Cisjordània, amb el bloqueig a Gaza, amb els assassinats a representants elegits palestins…— que no permetrà la creació d’una Palestina independent.
Per establir un estat palestí caldrà derrotar el règim actual israelià. Si, amb la solidaritat dels treballadors i camperols egipcis, libanesos… i dels moviments internacionals, s’aconsegueix això, no hi ha raó per deixar en peu el règim racista actual. Es pot crear un estat que realment sigui un símbol de democràcia i igualtat a l’Orient mitjà.
Sense dubte continuarem debatent aquests temes. Però, mentre, hem d’impulsar una campanya unitària de boicot a l’estat actual d’Israel, per ajudar el poble palestí a posar a la pràctica la solució que ells decideixin.
És cert que Fatah —el partit de Mahmud Abbas, el dirigent palestí favorit d’Israel, EUA i la UE— defensa la idea de dos estats… sense que els seus amics l’hagin concedit, malgrat les seves promeses.
Però no és menys cert que cada cop més moviments socials palestins —i el 31% de la població de Gaza— defensen la creació d’un estat unitari, on la població actual israeliana i el conjunt del poble palestí puguin viure en condicions d’igualtat.
Així que hauríem de mobilitzar-nos, no a favor d’una o altra opció, sinó perquè el poble palestí pugui establir l’estat que decideixi.
Però respectar les decisions del poble palestí no vol dir que no puguem opinar, sempre des de la solidaritat.
Analitzem-ho, llavors: per què tants activistes palestins avui dia —i uns pocs d’israelians— defensen la solució d’un estat? Aquí només hi ha espai per alguns dels motius.
Un és molt senzill. La solució a l’apartheid a Sudàfrica no va ser un estat negre al costat de l’estat racista. De fet, el propi règim blanc va intentar crear petits “bantustans” controlats pels seus col·laboradors.
Els palestins que conformen el 20% de la població d’Israel viuen sota condicions d’apartheid, com s’ha reconegut àmpliament. Crear un estat palestí al costat d’Israel no els solucionaria res.
Segon, l’any 1948, l’ONU va aprovar la resolució 194, que obliga a Israel a permetre els refugiats palestins que així ho desitgin tornar a les seves cases.
La “solució” de dos estats implica oblidar definitivament aquest principi i negar el dret de retorn als refugiats de gairebé el 80% de Palestina. Els més de 4 milions de refugiats palestins, que actualment malviuen a camps a Jordània, Líban, i més enllà, no cabrien a l’hipotètic estat palestí de Cisjordània i Gaza, i es quedarien sense futur per sempre.
Finalment, l’estat israelià ha deixat clar al llarg dels anys —amb la construcció del mur, amb els 500.000 colons a Cisjordània, amb el bloqueig a Gaza, amb els assassinats a representants elegits palestins…— que no permetrà la creació d’una Palestina independent.
Per establir un estat palestí caldrà derrotar el règim actual israelià. Si, amb la solidaritat dels treballadors i camperols egipcis, libanesos… i dels moviments internacionals, s’aconsegueix això, no hi ha raó per deixar en peu el règim racista actual. Es pot crear un estat que realment sigui un símbol de democràcia i igualtat a l’Orient mitjà.
Sense dubte continuarem debatent aquests temes. Però, mentre, hem d’impulsar una campanya unitària de boicot a l’estat actual d’Israel, per ajudar el poble palestí a posar a la pràctica la solució que ells decideixin.
Comentarios
Publicar un comentario