Unitat i diversitat dels moviments, arreu del Mediterrani

Intervenció a les jornades de Sodepau: “Construïm un projecte mediterrani per la pau, la justícia la dignitat i els drets del pobles”, 15-17 de novembre de 2007. Quarta taula: moviments socials contra la guerra: experiències al Mediterrani, amb de Catalunya, Egipte, Andalusia i Itàlia. El text va aparèixer al llibre de les jornades, editat el juliol de 2008.

Aquesta intervenció se centra en dues qüestions importants per als nostres moviments.

Per què és tant important la guerra a l’Orient Mitjà? I què hem de fer com a moviments arreu del Mediterrani per millor oposar-nos-hi?

La guerra és evidentment important per motius ètics. Després de més de 6 anys d’ocupació, la situació a l’Afganistan és cada cop més desesperada. Les dones afganeses pateixen ara no solsament l’opressió a mans dels islamistes de dretes, sinó també els efectes d’una societat destrossada per la guerra i l’ocupació. Els homes i els nens no ho tenen millor. Ha quedat en evidència que la tan cloquejada reconstrucció només serveix per reconstruir els comptes bancaris de les empreses nord-americanes. A l’Iraq, l’administració Bush celebra com a un èxit unes xifres de centenars de morts cada mes, mentre aquí les empreses amigues de Bush i Cheney treuen encara més beneficis. A la resta de la regió —només cal pensar a Palestina— ha empitjorat una situació ja de per sí terrible. I arreu del món, la “guerra contra el terror” comporta abusos terribles.

Però, tristament, el món està ple de situacions inhumanes. Del que es tracte és que el conflicte a l’Orient Mitjà té una importància estratègica per a EUA, com a part d’un projecte molt més ampli per mantenir el seu poder al món.

EUA tenia un pla

El 3 de juny de 1997, un grup d’individus va signar una declaració —el Projecte per al Nou Segle Americà (PNAC, en les seves sigles en anglès)— en la que van proposar “modelar un nou segle favorable als principis i interessos nord-americans”, a través de l’adopció d’una política exterior dirigida a aquesta fi i d’un augment important a la despesa militar del seu país. Van identificar el perill que, a causa del sorgiment de noves amenaces, EUA podia perdre el domini que havia aconseguit durant el s.XX, per la qual cosa feia falta prendre mesures preventives.

Els signants d’aquest document van constituir el nucli dels neoconservadors, i més tard de l’administració Bush: Dick Cheney, actual Vicepresident d’EUA; Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa durant els atacs a l’Afganistan i l’Iraq; Paul Wolfowitz, segon de Rumsfeld durant aquest període, etc. Ja al 1998, els promotors del PNAC van exigir, al llavors President Clinton, una acció militar contra l’Iraq, amb o sense el suport de l’ONU.

Així que l’11-S, més que el motiu de la guerra a l’Orient Mitjà, en va ser l’excusa.

La caiguda del poder de Rumsfeld i Wolfowitz, així com la victòria del Partit Demòcrata a les legislatives de novembre de 2006, van poder fer pensar que aquesta política canviaria. Però no ha estat així.

Malgrat que la seva majoria al Congrés es deu al descontentament amb la guerra a l’Iraq, els demòcrates no han fet gran cosa per acabar amb ella. No és només la capacitat del President Bush de bloquejar les decisions del Congrés; el problema principal és que els demòcrates tampoc volen que EUA acabi derrotat a l’Orient Mitjà.

Sigui quina sigui la direcció política d’EUA —republicana o demòcrata— aquesta regió continuarà sent-li d’interès vital, tant per motius geoestratègics, com pels seus recursos energètics.

L’objectiu dels dirigents nord-americans a l’intentar prendre el control directe del petroli d’aquesta regió, no va ser tant el consum propi, sinó el poder dictar l’accés a l’energia dels seus competidors: els suposats aliats d’Europa i Japó, i els poders emergents de Xina i l’Índia.

Si ho aconsegueixen, EUA haurà fet un pas important per establir un “Nou Segle Americà”. Si fracassen, serà l’inici de la fi del seu domini.

Com va dir l’analista Peter Rodman, a una conferència davant el US Army War College: “Els nostres amics veuen l’Iraq com una prova de la nostra credibilitat. No serà fàcil per a nosaltres, si ens permetem ser febles en una part del món, semblar forts a la resta.”

I per aquest motiu, la derrota a la que semblen abocats —entre les pressions combinades de la resistència iraquiana de dins, i del moviment antiguerra internacional des de fora— tindria una enorme importància.

La seva derrota a Vietnam, va reduir la capacitat d’EUA per imposar-se a la resta del món. Una derrota a l’Orient Mitjà tindria efectes encara més devastadors en aquest sentit.

Però aquesta derrota, tot i que probable, encara no és segura. Els seus intents per evitar-la són cada vegada més desesperats, i poden incloure una ampliació peligrosíssima de la guerra, per atacar l’Iran. Ja han inclòs diversos intents per vèncer Hezbol·là al Líban.

Hauran de continuar les diverses formes de resistència per part de la població de la regió, així com les mobilitzacions i pressions per part dels moviments a la resta del món.

Moviments amplis, plurals i actius

A la primavera de 2003, milions de persones van entendre —de manera més teòrica o més instintiva, segons el cas— la importància de la intervenció nord-americana a l’Iraq. Això va ser la base objectiva de les manifestacions pel “No a la guerra!” arreu del planeta, que en alguns llocs van ser enormes, com va ser el cas de Barcelona.

Molts dels moviments que van protagonitzar aquelles protestes ja no existeixen, i on s’han mantingut, evidentment, han perdut poder de convocatòria respecte a aquelles jornades.

Però, malgrat tot, segueixen sent necessaris. La centralitat de la guerra al món actual —i específicament de la guerra contra el terror de Bush— suposa que hem de fer front a crisi rere crisi: amb Abu Ghraib; Gaza; el Líban… La existència o no d’un moviment arrelat i plural determina si és possible o no mobilitzar respostes davant aquestes crisis.

Els canvis des de 2003, però, suposen un repte per als moviments. Llavors, n’hi havia prou amb un “No a la guerra” i les manifestacions gairebé es convocaven soles. Ara, cal respondre a problemes més complexos —respecte a la resistència armada; a l’islamisme polític; als drets humans davant les lleis “antiterroristes”…— i ens fan falta formes d’actuar més variades, amb jornades i tallers, més materials explicatius, etc.

El repte és evitar que el canvi a la situació ens aparti de l’aposta per moviments amplis i plurals que va donar tanta força a les mobilitzacions de 2003. Cal fer front als debats que sorgeixen, i anar avançant amb el discurs del moviment, per poder respondre a la nova situació, sense excloure del moviment a cap sector que vulgui actuar contra la guerra. On s’ha aconseguit mantenir aquest balanç, el moviment continua existint. On s’ha cedit a les temptacions de la divisió, o s’ha estat incapaç d’avançar el discurs per tractar la nova situació d’ocupació i resistència, el moviment ha tendit a desaparèixer.

Aquest problema de mantenir la unitat del moviment, sense quedar estancats, és un punt comú a països mediterranis molt diferents.

A l’Egipte, els corrents islamistes, els nacionalistes àrabs, i l’esquerra radical, col·laboren a la Conferència del Caire a la lluita contra l’imperialisme i a favor de la democràcia. La convivència no sempre és fàcil, però el seu èxit dóna el seu fruit.

Al Líban, l’oposició inclou Hezbol·là, el principal partit chiïta; el Moviment Patriòtic Lliure de Michel Aoun, que és el major partit entre els maronites; i el partit comunista, laic. Aquí també hi pot haver divergències importants, sense que això impliqui anar per camins separats.

Aquesta unitat a la diversitat també és necessària entre els moviments dels diferents països: sobretot entre els del nord i el sud. Malgrat les diferències que hi pot haver entre els moviments antiguerra occidentals i els moviments per la democràcia, la justícia social i antiimperialistes del sud —com ara les oposicions libanesa i egípcia— hi ha prou punts d’interès i objectius comuns com per fer possible i necessària una col·laboració entre nosaltres.

Ja sabem que cap entitat o activista oposat a la guerra ha d’abandonar els seus principis particulars per formar part del moviment antiguerra ampli. De la mateixa forma, ni els moviments del nord ni els del sud han de oblidar-se dels seus trets propis per poder trobar punts de confluència i de treball comú.

Necessitem moviments amplis, plurals i inclusius a cada país del Mediterrani i col·laboració entre aquests moviments.

A la lluita que ens toca a la nostra regió compartida —perquè el mediterrani sigui un mar de pau i de cooperació, i no el front de batalla entre dos móns en guerra— aquesta col·laboració des de baix és imprescindible. I per contribuir a la lluita per fer fracassar el projecte dels dirigents d’EUA, de dominar el món al segle XXI, també.