dijous, 25 d’agost de 2016

Budapest: de la gentrificació i el preu d’una birra

Acabo de tornar de 5 dies de vacances a Budapest. No donen per gaire, però alguna cosa he vist. Aquí us passo alguns apunts.

Prenent birres a mitjanit


És vora mitjanit, i som en un bar en una zona no massa turística de Budapest. A diferència de la gran majoria de bars i restaurants de la capital hongaresa, la dona que porta el local no parla anglès. M’ajuda un jove, que resulta ser estudiant de dret: ens posem a parlar. Li pregunto com van les coses a Hongria. Explica que amb el govern al poder, tot va avançant, malgrat les crítiques dels dirigents occidentals (que són hipòcrites, aquí estem d’acord). Explica que el govern no pot deixar entrar els refugiats, perquè la prioritat és atendre els de casa, la gent pobre de l’est del país. Per això han tancat les fronteres. “I ara estan ajudant la gent pobre de l’est?” li pregunto, innocent. Resulta que encara no.

L’ estudiant explica més coses sobre la gent refugiada. Diu que molts son del Marroc o Algèria i realment no són refugiats. Molts són homes joves, potser d’ISIS. Aquest grup és el principal problema de Síria, no Assad. Però Assad ha matat més de 250.000 persones, insisteixo. “Bé, allò de Síria és molt complicat i no podem saber què passa realment”, respon. (És a dir, només podem saber que el principal problema és ISIS.)


Finalment em justifica l’apropament entre el govern hongarès i Putin. Sembla que ell (igual que el govern hongarès) comparteix bastant la visió russa sobre Ucraïna. Sí que les tropes soviètiques (insisteix en dir-les així, no “russes”) van massacrar gent a la revolució hongaresa de 1956, però la política internacional és molt complicada i Hongria ha de fer les aliances que li convenen, no les que voldria.

Fans d’Hongria, de dretes i “d’esquerres”

Tot això és un bon exemple del poti poti d’idees que floten a Hongria (conjuntament amb altres molt millors, com les d’un home d’uns 60 anys que vam conèixer al mateix bar). I gran part del que va explicar aquest estudiant de dret (molt amistós i amb bon rotllo, per cert) la compartiria l’extrema dreta i l’esquerra estalinista d’arreu d’Europa.

Red Voltaire, el portal amb seu a Damasc que algunes persones pensen que és d’esquerres, va alabar el primer ministre hongarès per “no haber bajado la cabeza ante los dictados, a menudo destructivos, de la Comisión Europea y tratar de definir una identidad nacional húngara.”

Fa poc la líder de un grupuscle feixista català va dir gairebé el mateix, celebrant el “patriotisme” d’Hongria, i afermant que “es respira identitat, tradició i seguretat als… carrers” de Budapest.

Més enllà de notar (de nou) com certs sectors “d’esquerres” coincideixen amb l’extrema dreta, una mirada molt breu a la situació interna del país, des del punt de vista de la gent de baix, demostra que ambdós grups distorsionen els fets (millor dit, menteixen i enganyen).

Però abans d’entrar en això, mirem breument l’extrema dreta a Hongria.

Les extremes dretes hongareses

El partit governant a Hongria és Fidesz. Va sorgir durant la transició de l’estalinisme, l’any 1988. Era gent jove, cares noves, amb un discurs de ciutadania, no de classe. S’oposaven a la corrupció i sobretot al vell sistema (li deien “comunisme” però no ho era…). Una ideologia de “ni d’esquerres ni de dretes” se’n diria, avui en dia. Ara només la primera part és veritat. El Viktor Orban, primer ministre d’Hongria, és un dels líders més obertament xenòfobs d’Europa, que ja és dir. I a més de ser racistes, han aplicat brutals polítiques neoliberals, els resultats de les quals són visibles entre la gent pobre, desesperadament pobre, als carrers de Budapest. Fidesz no és feixista, però sí de l’extrema dreta populista i xenòfoba. (Per saber més sobre aquestes definicions, mireu Los fascistas con traje, ¿realmente son fascistas?)

El partit nazi, Jobbik, té molta força; va obtenir més del 20% a les últimes eleccions. Segons algunes “teories” el fet que el PP sigui tan de dretes actua com a obstacle al creixement d’un partit feixista a l’Estat espanyol. La situació a Hongria desmenteix aquest argument (com també ho va fer Sarkozy amb el Front National a França). Les posicions xenòfobes de Fidesz no han representat cap obstacle al creixement de Jobbik.

Malgrat la força electoral de Jobbik, no es veuen gaires pintades racistes, i encara menys de feixistes, al carrer; resulta que últimament el seu dirigent està intentant netejar la imatge del partit (seguint el model de la Marine Le Pen). A més a més, el seu braç paramilitar va ser dissolt pels tribunals l’any 2009, i els intents de la direcció de Jobbik de restablir-lo encara no han donat gaires fruits.

Desigualtats i gentrificació

Els preus de la roba i de moltes altres coses a Budapest són semblants als de Barcelona. Els preus del menjar i la beguda (fora de les zones més turístiques) són bastant més baixos, de vegades la meitat o fins i tot un terç. Per a les persones que tenen sous occidentals, això és el paradís. Vam conèixer un alemany jubilat que viu bé amb la seva pensió a l’oest de Hongria. Però un sou típic hongarès és l’equivalent de 300 i picos d’Euros. (Això segons ens van dir diferents persones allà. Oficialment, el “sou mitjà” hongarès és d’uns 500-600 euros… però així van les estadístiques: una minoria cobra molt bé i això fa pujar la mitja). Resumint, per a la població treballadora o pobre d’Hongria, en termes econòmics, més que un paradís, el seu país és un infern.

Budapest és sens dubte una ciutat bella, amb el riu Danubi passant pel bell mig. Els preus de l’habitatge són molt més baixos que a les capitals de l’Europa occidental. Combines això amb l’augment de la desigualtat econòmica dels últims anys, i tens una recepta per a la gentrificació. Vam passejar per un districte pobre i a poca distància vam veure blocs de pisos de l’època soviètica, grans, grisos, i bastant malmesos; edificis de 2 o 3 plantes d’èpoques molt anteriors, alguns arregladets, altres amb la façana molt desfeta; i blocs moderns de pisos de luxe (crom, vidre fumat, ja us ho podeu imaginar), acompanyats als baixos per bars i cafeteries de moda. Estàvem entre els districtes 8 i 9 de la ciutat, que resulta que és el Ground Zero de la gentrificació a la capital hongaresa.

La gentrificació és un terme disputat, però bàsicament es refereix al procés pel qual un barri socialment marginat, però ben ubicat (prop del centre, d’un riu, del mar…), passa per “millores”, pel que fa tant a l’habitatge com a la classe social de la gent que hi viu. En resum, es rehabiliten les cases —o se les enderroca per construir-ne de noves— i s’hi instauren noves botigues, restaurants i bars fashion; tot amb preus alts. El fet que això no li interessi gaire a la gent de sempre del barri no és un problema, perquè a la majoria d’aquesta se la farà fora: amb la pressió econòmica, jurídica i/o directament la violència policial.

Gentrificació des de dalt a Budapest

Això passa a moltes parts del món, sovint com un procés espontani i gradual. Als districtes més pobres de Budapest, però, és una estratègia política conscient. Csaba Jelinek dóna una visió excel·lent de tot aquest procés, en la seva tesi de Master: “State-led gentrification and relocation in Budapest: vacating a house in Ferencváros [PDF]” (Budapest, 2011). Explica com l’administració del districte de Ferencváros ha intervingut per gentrificar els barris més marginals, expulsant-ne la gent pobre i sobretot la gent roma/gitana. Al fer-ho, ha destrossat les comunitats que existien en aquestes zones des de fa molt de temps, tot i que també és cert que, inconscientment, les polítiques neoliberals ja havien desestructurat moltes de les comunitats en qüestió. El poder municipal a Budapest està molt descentralitzat als districtes; aquests fins i tot tenen la capacitat de recollir impostos. Suposo que la gentrificació augmenta la base fiscal del districte, a la vegada que redueix la demanda de serveis socials per part de la gent pobre.

Csaba explica de pas alguns fets molt interessants sobre la política urbana sota el règim “comunista” (és a dir, capitalisme d’estat) d’abans de 1989: “Als anys 70, l’estat-partit va intentar demolir tant els ‘barris marginals’, amb pisos de mala qualitat, com els anomenats ‘assentaments de gitanos’ segregats, que estaven ubicats als afores de les ciutats i pobles.” Les primeres propostes de gentrificació a Budapest daten de la mateixa època, amb l’objectiu explícit de “renovació social” i d’introduir un veïnat amb un nivell econòmic més alt. En general, però, l’estat va invertir molt poc als barris marginals de la capital. L’any 1989, al final del règim “comunista”, el 90% dels pisos a Ferencváros eren de propietat estatal; i a la part central del districte, el 61% dels pisos no tenien bany.

Tot plegat, Csaba dóna bastants indicis que els canvis de règim a Hongria són punts d’inflexió dins una continuïtat, més que punts de ruptura real.

L’amenaça a la identitat hongaresa

Qui viu en aquests nous pisos amb la gentrificació? En part, s’hi trasllada gent hongaresa de classe mitjana, a la que les autoritats intenten deliberadament atreure a aquests barris des de fora de la ciutat. Però molts dels nous habitants són de més lluny; no gent refugiada, sinó estudiants de les universitats internacionals privades, i empleats de les moltes empreses multinacionals que han establert seus a Budapest… atraigudes pels preus i sous més baixos. La llista d’empreses estrangeres a Budapest és com la de la borsa; des d’Exxon i ThyssenKrupp, PricewaterhouseCoopers i Morgan Stanley, fins a Vodafone i Samsung. (I als carrers comercials trobes McDonalds, Starbucks, Kentucky Fried Chicken, Costa Café, LIDL, Spar…). Moltes d’aquestes empreses treballen internament directament en anglès; anuncien vacants on no cal saber res d’hongarès.

El resultat és que a Budapest —entre els estudiants de la universitat privada i els empleats de les multinacionals— ha una important població rica que sap poc o res de la llengua local. A aquests no se’ls diu immigrants (ni molt menys s’ha de criticar la seva falta d’integració). No, un immigrant d’un país ric que viu en un país més pobre s’anomena “expatriat”. Els bars i restaurants, les botigues, perruqueries, etc. de Budapest han de parlar anglès si els volen com a clients. Això explica la sorpresa quan dius “bon dia” o “gràcies” en hongarès; no és normal que la gent estrangera ho sàpiga.

L’hongarès no forma part de la gran família lingüística indo-europea, la que abasta des de les llengües llatines i alemanyes fins al punjabi o el persa. Pertany a una família totalment distinta, la uraliana, juntament amb el finès i altres llengües molt minoritàries. No és impossible d’aprendre, però sí bastant complicat.

Res d’això, però, justifica una situació que conté certs elements de diglòssia, on en alguns àmbits la llengua hongaresa es troba en una situació de inferioritat respecte a l’anglès. I cal insistir que això no es deu a la gent refugiada, sinó als efectes de la globalització neoliberal; un procés activament promogut pel partit governant. El mateix govern al que tant estalinistes com feixistes alaben per la seva “defensa de la identitat hongaresa”.

Immigració vietnamita

Hi ha molt poca immigració a Hongria, potser un 2% de la població, i una part important d’aquest 2% són persones ètnicament o lingüística hongareses, provinents de les zones hongarès parlants d’estats veïns. Una altra part són d’altres nacionalitats de l’est d’Europa i bastant invisibles. Els dos grups d’immigrants més reconeixibles són la gent xinesa (unes 10 mil persones) i la vietnamita (unes 5 mil).



Aquí faig un apart per explicar una experiència a Praga. A uns 20km al sud de la ciutat, bastant més enllà d’on arriba el Metro, hi ha un gran mercat vietnamita. És un enorme polígon industrial, ple de massives naus que alberguen parada rere parada de roba, joguines, bosses, per la venda al major o al detall. Camions i furgonetes de tota mida entren i surten del polígon, sense parar. Aquí i allà, trobes parades de menjar vietnamita. Homes prims van d’aquí a allà en bicis entre les parades, portant de manera precària mercaderies, fiambreres —amb sopes, fideus, arròs … qui ho sap?— per al dinar dels i de les comerciants… Aquí, podries pensar que ets al Vietnam.

Potser s’imaginaria que la gent vietnamita “no s’integra” a Hongria. De fet, en comparació amb els executius de les multinacionals i els estudiants de les universitats privades, la gent vietnamita sí que “s’integra”, i molt. Els seus filles i filles assisteixen a les escoles públiques en hongarès i no a escoles privades internacionals. Un estudi de 2009 [PDF] va demostrar que el 40% de la població d’origen vietnamita sabia l’hongarès, i gairebé tota la resta el volia aprendre; només el 5% no mostrava cap interès.

De nou, la gent treballadora (sumant-hi aquí la gent que es dedica al petit comerç) immigrada s’integra perquè treballa colze a colze amb la resta de la població. La minoria privilegiada viu en el seu món apart, on la gent local els ha d’atendre en anglès… mentre la gent “expatriada” fa pujar els preus de l’habitatge, i fa fora la població pobre i treballadora, sigui aquesta autòctona o immigrada.

Alguns reptes per a l’esquerra i els moviments

Un gran repte és el racisme i el feixisme. Aquí s’explica que Fidesz prepara un referèndum sobre la gent refugiada; en efecte un plebiscit per justificar la seva posició racista. Pel moment, no sembla que hi hagi gaire resposta des dels moviments.

Sí que hi ha hagut, al llarg dels últims anys, mobilitzacions importants a Budapest. A finals de 2012-principis de 2013, es va desenvolupar un fort moviment estudiantil, com es pot esbrinar d’aquesta conversa (en traducció anglesa) entre activistes. També es van realitzar importants protestes contra la corrupció i la centralització del poder el novembre de 2014 (vegeu foto).

Vam conèixer un parell de locals alternatius, d’inclinació bastant autònoma; Golya i Aurora. Aquests dies participen activament en la setmana pel decreixement, la internacional “Degrowth Week”, que se celebra a Budapest (fa uns anys es va celebrar una edició anterior a Barcelona). Sense voler restar importància al tema, he de confessar que tinc grans dubtes respecte a si la prioritat en una ciutat, un país, que pateix enorme pobresa i desigualtat, així com una greu amenaça per part de l’extrema dreta, hauria de ser debatre al voltant del decreixement.

La capital hongaresa és un èxit de turisme —de curta i llarga durada— però qui es beneficia es el capital, tant l’hongarès com l’estranger. La majoria pobre de Budapest no en treu res; fins i tot se’l fa fora, per no fer malbé el conte d’èxit. Una part important de la població de Budapest, i encara més del conjunt d’Hongria, deu sentir-se exclosa i marginada.

Si l’esquerra i els moviments socials no els ofereixen cap solució, al menys una part de la gent se sentirà atraiguda per les falses solucions de l’extrema dreta. Ja hem vist que Fidesz no ofereix res, ni en els termes que ells plantegen com “defensa de la identitat hongaresa”, ni molt menys en qüestions més concretes i vitals. Si Jobbik aconsegueix poder polític, tampoc portarà res de bo per a la majoria social.

El repte és molt gran. I a Barcelona, també. Els problemes de l’exclusió social, de la desigualtat, de la gentrificació… també són molt reals aquí (si bé, pel moment, hem debilitat l’extrema dreta). Hem de trobar, urgentment, la manera de connectar amb la gent que “l’èxit” de Barcelona ha deixat enrere; i no només amb algun acte populista i uns vots puntuals, sinó en termes de contactes orgànics i sostinguts. Las PAHs locals mostren part del camí; també ho fan de manera més modesta els grups locals d’UCFR, on mantenen una feina continuada més enllà de les èpoques electorals.

Però queda molt per fer. No hi ha res com viatjar per aprendre, sobre llocs llunyans i també sobre la pròpia casa.