dissabte, 31 d’agost de 2013

Síria: No a la intervenció militar. Solidaritat amb el poble sirià

Versión en castellano

EUA i els seus aliats no tenen res a oferir al poble sirià

Primer de tot, s’ha de dir alt i clar, no a la guerra! Ho vam dir l’any 2003, i si bé no vam aconseguir aturar l’atac a l’Iraq, sí que vam trencar la imatge d’un occident unit darrere del cowboy tonto, George W Bush. Vam deixar clar que els de les Açores —Bush, Blair, Aznar i, no oblidem, el mateix Durão Barroso, actualment president de la Comissió Europea— no representaven gaire cosa més que a ells mateixos (i a algunes grans empreses, per descomptat).

Els dirigents occidentals fingeixen horror davant el recent atac amb armes químiques. “Les accions d’Assad no poden quedar impunes”, diuen. I en el cas de Síria sembla que l’única alternativa a la impunitat són més bombes i míssils. Però els que es plantegen atacar Síria són els mateixos que van destruir l’Afganistan i l’Iraq. Són els mateixos que donen suport incondicional a les agressions d’Israel contra el poble palestí. La hipocresia va encara més lluny, si tenim en compte que durant dècades, les picabaralles que de tant en tant sorgeixen entre les potències occidentals i el règim sirià amaguen una realitat de col·laboració. Exemples d’això inclouen el fet que EUA va acceptar durant llargues dècades la presència de l’exèrcit sirià al Líban, o que Assad ha ajudat EUA en interrogar i torturar presoners de Guantánamo.

Ara diuen que l’ús d’armes químiques suposa creuar una “línia vermella”. Més hipocresia. Recordem que durant els bombardejos a Gaza, en 2008-9, Israel va fer servir de bombes il·legals de fòsfor blanc. Tanmateix, EUA té un llarg historial d’ús de diverses armes químiques, com ara “l’agent orange” que va provocar entorn a mig milió de morts, i mig milió de nadons amb malformacions, al Vietnam.

És obvi que ningú d’esquerres hauria de donar suport a una intervenció occidental. Però Europa Press informa: “El PSOE considera que la comunidad internacional deberá llevar a cabo ‘acciones de presión proporcionadas pero contundentes’ si se demuestra que el régimen sirio ha utilizado armas químicas contra la población civil”. Mai s’aclareix qui és aquesta ‘comunitat internacional’, però sembla que és, en el fons, EUA més aliats. D’altra banda, s’ha de destacar que un representant del PSC, en un acte de solidaritat amb els pobles d’Egipte i Síria, el 27 d’agost, va exigir que els conflictes se solucionessin “de manera no violenta”. El PSOE hauria de fer el mateix; hauria de tenir més memòria, i recordar l’any 2003, quan van rebutjar l’atac a l’Iraq.

La guerra de 2003 no va ajudar el poble iraquià, i una intervenció a Síria no ajudaria la població d’aquest país.

No a la hipocresia d’esquerres

Hem de rebutjar la hipocresia dels dirigents occidentals, però sense caure en la nostra pròpia hipocresia. Algunes veus dins l’esquerra parlen com si Assad fos innocent de crims i un antiimperialista, fins i tot un socialista (!); insisteixen que el recent atac amb armes químiques és només un muntatge. Bé, potser falten proves definitives respecte a aquest últim atac, i potser a aquestes alçades serà impossible obtenir-les. Per descomptat el règim d’Assad diu que la pròpia oposició n’és la responsable. Sigui com sigui, és un fet innegable que Assad porta més de dos anys massacrant la seva població pel fet d’haver protestat, inicialment de manera pacífica. Entre la falta de democràcia i la imposició de polítiques neoliberals, al poble sirià li sobraven motius per protestar. Hi havia cada vegada més pobresa per a la majoria de la població, mentre una minoria de l’entorn d’Assad jr. s’enriquia. La pròpia parella presidencial es va fer famosa per la seva afició a fer compres caríssimes —com ara joies d’or amb diamants— en ple conflicte, mentre el poble sirià moria sota les bombes. Aquest poble és la base de l’oposició.

Les veus pro Assad ens diuen que els rebels són seguidors d’Al Qaeda (de fet, això també ho diu el comentarista televisiu neoconservador d’EUA, Glenn Beck, en aquest vídeo), o agents d’occident. La veritat és que dins l’oposició hi ha grups jihadistes que duen a terme atacs sectaris, contra el poble kurd o per motius religiosos; això ho explica i condemna l’esquerra revolucionària siriana. També hi ha ‘dirigents opositors’ —sobretot a l’exili— que es dediquen a cercar el suport de les potències occidentals: l’autoanomenada “Coalició Nacional per a les Forces de l’Oposició i la Revolució Siriana”. Però el gruix de l’oposició armada és gent que portava temps manifestant-se pacíficament, patint la brutal repressió, i que va dir prou. Per això, la Lindsey German, una destacada dirigent de la Stop the War Coalition i ex militant del Socialist Workers Party, s’equivoca al definir el conflicte sirià com una “proxy war”, és a dir una guerra on tots els contrincants actuen en nom de potències estrangeres. Més enllà de les minories jihadista, i de fans d’occident, hi ha un moviment popular, oposat a Assad (i també molt hostil a Israel; per això EUA no vol que caigui Assad). No els hem de girar l’esquena; són un factor clau en la situació actual.

Els que insisteixen tant que els atacs amb armes químiques són una invenció, que els va dur a terme EUA, o bé que són responsabilitat de l’oposició; estan dient que si es comprovés la responsabilitat del règim, la intervenció llavors estaria justificada? Si no és així, per què dedicar tant de temps a calumniar els amplis sectors de la població siriana que culpen Assad de l’atac, en comptes de centrar-se en el punt clau, que és que EUA no té cap dret a intervenir a Síria?

IU ha publicat una nota que rebutja una “posible acción militar en Siria… al margen del Consejo de Seguridad de Naciones Unidas, lo que la convertiría en una acción ilícita, ilegal y, por lo tanto, criminal”. La nota és breu, però aconsegueix incloure al menys set referències a l’ONU o al Consell de Seguretat, a més d’altres al dret internacional. En canvi, no troba cap espai per mencionar la revolució —o si es prefereix, guerra civil— en marxa, ni el règim d’Assad. Però de nou se’ns planteja el dubte. Si el Consell de Seguretat donés el vist i plau a un atac, llavors estaria justificat? La nota fa pensar que IU té perilloses il·lusions en l’ONU. (O potser hi ha un altre motiu? Si l’ONU dóna suport a un bombardeig, implica que aquest ha estat aprovat per Rússia, l’antic punt de referència d’una part important d’IU…).

Per rematar el tema, s’ha de comentar un altre text procedent d’un espai d’inspiració comunista, titulat: “Els còmplices de la matança a Síria: trotskistes i feixistes camuflats”. Ataca a grups de l’esquerra radical que donen suport a l’oposició siriana, fent servir una retòrica que recorda l’estalinisme dels anys 30. (Més sobre “l’ombra de l’estalinisme”). Declara que les “organitzacions com les esmentades… es diuen ‘d’esquerra’ però… es converteixen a la primera de canvi en còmplices de les matances i excessos del capitalisme, no són mes que els maporreros l’imperialisme, o com els va definir amb total precisió Antonio Gramsci en els anys 30, ‘la puta del feixisme’.” Aquest és un cas extrem, però les persones que ens hem oposat clarament a la intervenció occidental, i a la vegada hem criticat a Assad (com abans a Gadafi), sovint hem patit ‘crítiques’ d’aquest tipus. Poso ‘crítiques’ entre cometes, perquè si han de recórrer a acusacions irracionals de feixisme o proimperialisme, és perquè no tenen arguments racionals. (Posats a parlar de feixistes, no oblidem que fa poc el Primer Ministre sirià va rebre una delegació de dirigents nazis europeus, que van visitar el país en un viatge coordinat amb el Ministeri d’Interior sirià.)

Un atac imminent?

Fa pocs dies tots els mitjans parlaven d’un atac imminent; fins i tot hi va haver un tuit —bastant retuitejat— que deia que “Una gran columna de tancs i blindats dels Estats Units en territori de Jordània es dirigeixen cap a frontera de Síria”. Ara sembla que qualsevol atac trigarà més, i serà en principi d’abast limitat. El canvi demostra la diferència entre la retòrica i la realitat.

Si tot fos un pla preconcebut a Washington per fer fora Assad, com si aquest fos una gran amenaça per als interessos occidentals, se suposa que tot ja estaria preparat, i no caldria esperar més. En canvi, té molta més pinta que l’atac químic els ha agafat desprevinguts. S’ha comentat, i ho trobo força convincent, que quan Obama va dir que l’ús d’armes químiques seria una línia vermella, en realitat estava dient que Assad podia fer allò que volgués sense que EUA intervingués, sempre i quan evités creuar la línia. És a dir, que Obama no volia ficar-s’hi, perquè tant EUA com Israel s’estimen més que Assad es mantingui al poder, que no pas la victòria de la oposició.

Ara que sembla que Assad ha creuat la ‘línea vermella’, se’ls presenta un problema. No volen fer fora el dictador sirià, però si no fan res, posen en dubte (encara més) el ‘poderío’ d’EUA. D’aquí la idea d’un atac ‘limitat’, amb míssils, contra uns objectius militars específics. Parlen com si fos un càstig a un nen que s’ha portat malament. En realitat, és més seriós: cap atac és ‘quirúrgic’; sempre moren persones, i gairebé sempre civils. A més a més, Rússia i l’Iran han dit que no es quedaran amb els braços creuats davant un atac (insisteixo: ho han dit, el que faran a la pràctica està per veure). És a dir, que fins i tot un atac suposadament limitat podria desencadenar un conflicte molt més ampli. Això és un problema? En teoria, EUA està militarment preparat per dur a terme dues guerres importants a la vegada, i actualment se suposa que no participa en cap. Però malgrat que formalment no està en guerra ni a l’Iraq ni a l’Afganistan, a ulls de la seva població, i a ulls del món, EUA encara està enmerdat en aquests dos països, i el precedent no és bo. La veritat és que, deu anys després de la seva ‘victòria’ a l’Iraq, EUA encara es troba sota la pressió de l’oposició que es va aixecar llavors, quan milions de persones es van sumar al moviment antiguerra a partir del 15 de febrer de 2003.

Per acabar aquest apartat s’ha de comentar un aspecte més. Alguna gent de l’oposició siriana es queixa de la gran preocupació que s’ha creat ara, contra un possible atac occidental, quan, com diuen ells, fa dos anys que pateixen bombardejos diaris. És clar que tenen raó. Tot i això, els moviments europeus, per exemple, no podem fer gaire cosa respecte al conflicte dins de Síria; en canvi, sí que ho podem fer respecte a la intervenció dels nostres països. A més a més, igual que en 2003, hi ha molt en joc per a EUA i, per tant, per al conjunt del món. Si EUA aconsegueix imposar-se a Síria, s’enfortirà com a potència internacional —recuperant part d’allò que ha perdut amb les revolucions àrabs, la creixent influència de la Xina, el retorn de Rússia, etc.— i tindrà més capacitat per frenar, mitjançant el seu poder militar i econòmic, els avenços socials arreu del món. Si fracassa, EUA continuarà pel camí actual de pèrdua de poder a escala global.

Un moviment ampli antiguerra… i més

La importància del 15-F de 2003 ha quedat palesa de nou aquests dies, amb la derrota fulminant al parlament britànic de David Cameron, que ja no podrà donar suport a un atac a Síria. La votació es va fer l’endemà d’una concentració d’urgència prop de la residència del Primer Ministre, i dos dies abans d’una manifestació pel centre de Londres, ambdues convocades contra la intervenció occidental per l’ampli moviment antiguerra, Stop the War Coalition. Més enllà d’aquestes protestes, tothom entenia que el rerefons de la decisió parlamentària, i del vot contrari de molts diputats —sobretot laboristes, però també d’alguns liberals i conservadors— va ser la gran mobilització de 2003.

Aquesta victòria confirma la importància d’un fort moviment antiguerra, però també ens dóna una pista respecte a les demandes d’aquest. L’eix central de les convocatòries londinenques ha estat la simple oposició a un atac occidental. No donen cap suport ni legitimitat a Assad; en alguns materials fins i tot es refereixen al “terrible historial d’Assad en matèria de drets humans”, però afegeixen que això “no ha preocupat les potències occidentals en el passat”. De la mateixa manera, en algunes declaracions senyalen el paper d’altres països a l'hora d'armar sectors de l’oposició. Però, cal insistir, l’aglutinant del moviment és simplement el rebuig davant un possible atac occidental.

Ara que Gran Bretanya, gairebé sempre el principal aliat europeu d’EUA, es troba exclosa del conflicte, dependrà molt de França, on el President ‘socialista’ Hollande defensa una intervenció armada; l’esquerra i els moviments socials francesos tenen una gran responsabilitat. El Front de Gauche ja s’ha posicionat contra la guerra; el PCF s’oposa a la guerra a la vegada que condemna el règim d’Assad; i el Nou Partit Anticapitalista també declara: “Contra qualsevol intervenció militar. Ple suport a la revolució siriana”. Està per veure si aconsegueixen importants mobilitzacions: en 2003, el moviment antiguerra va ser relativament feble a França. Llavors es va justificar la debilitat per la no participació del seu país en l’atac contra l’Iraq, però durant la recent intervenció a Mali l’esquerra francesa tampoc ha destacat. Esperem que aconsegueixin canviar la situació aquesta vegada.

Madrid va viure manifestacions importants antiguerra l’any 2003 però, paradoxalment, mai va tenir un moviment antiguerra fort o unitari. Les grans manis de llavors les van convocar les direccions dels grans partits i sindicats, o bé gent de la cultura; els moviments socials van tenir poc protagonisme. Aquests dies diversos grups, principalment IU, han convocat una concentració de protesta contra l’amenaça de guerra. El manifest destaca que el govern sirià ha “aprobado reformas para la realización de un diálogo político” (se suposa que els bombardejos són el seu intent de diàleg). També insisteix en la “integridad territorial de Siria”. En el context real de Síria, això implica negar els drets del poble kurd; irònicament una posició compartida per Assad, per la “Coalició Nacional”, pro occidental, i pels islamistes, però no per diversos sectors de l’oposició de base. En qualsevol cas, no sembla que aquest suport mig amagat a Assad, demostrat en la convocatòria de Madrid, sigui la millor manera d’impulsar una àmplia mobilització contra la guerra.

La posició de la Plataforma Aturem la Guerra en 2003 revelava una actitud semblant a la de Stop the War. Més enllà del arxiconegut lema “Aturem la guerra”, el seu manifest de llavors va declarar que “a l’Iraq hi ha una dictadura que rebutgem. Però una nova guerra agreujarà, encara més, el sofriment de la població”. Aquest posicionament no va impedir la participació de cap sector significatiu de l’esquerra; tot i que alguns grups sí sentien una certa simpatia vers el règim de Saddam Hussein.

Avui, i davant les amenaces contra Síria, la base de una mobilització antiguerra ha de ser l’oposició a l’atac, i el referent més obvi continua sent la Plataforma Aturem la Guerra (PAG). Per descomptat, la participació activa a la PAG durant els últims anys no té res a veure amb la de 2003; en cert sentit ha funcionat més com a un col·lectiu que com a una plataforma de moviments. Però seria impensable que un moviment antiguerra a Catalunya avui no es basés en la PAG; ampliant-la i renovant-la per incorporar les noves forces necessàries. Si la PAG es reconstrueix com a un moviment ampli, i si les amenaces continuen, es veurà a la pràctica fins a quin punt es poden concretar posicions respecte a Assad, l’oposició, etc. Però, pel moment, una posició senzilla com “No a la intervenció militar. Solidaritat amb el poble sirià” pot servir com a base de les mobilitzacions que facin falta. No cal que el moviment ataqui expressament Assad (tampoc l'ha de defensar); però pel mateix motiu tampoc s’ha de criticar —ni molt menys calumniar— l’oposició.

Tot i això, els debats als que faig referència a la primera part d’aquest text no desapareixeran. Les revolucions àrabs no s’han acabat. Malgrat el cop militar, la revolució a Egipte encara té potencial. Fins i tot a Síria, l’oposició popular continua (properament, apareixerà a La Hiedra una entrevista amb un dirigent revolucionari sirià). Una intervenció occidental li faria molt mal a la lluita popular a Síria —tant per la pèrdua de més vides sota les bombes, com perquè una agressió externa enfortiria políticament el règim d’Assad— però aquesta no desapareixerà. I les lluites continuen, a Tunísia, a Bahrein, i en altres països. No està clar què es pot fer des de Catalunya per expressar la nostra solidaritat amb aquestes lluites; l’any 2011 es van convocar concentracions de solidaritat amb Tunísia, amb Egipte, amb el Marroc…, sovint en nom la PAG. Amb Síria, però, alguns sectors dins la Plataforma han frenat la solidaritat: per dir-ho clarament, es neguen a criticar Assad. (També s’ha de dir que l’ambigüitat d’alguns simpatitzants amb l’oposició, que han donat la impressió d’afavorir una intervenció occidental, és un altre problema.) Tot plegat, se’ns planteja el dubte sobre si es pot i cal crear algun marc de suport a les revolucions àrabs: Aturem la Guerra, ja ho hem vist, no ho pot ser, i té una altra funció.

Dit això, el tema més urgent és fer el necessari per expressar el rebuig unitari a qualsevol agressió contra Síria. Que quedi clar. No deixaré de dir que Assad és un dictador sanguinari. Però em fio del poble sirià per enderrocar-lo. Aquí, a Europa, hem d’insistir: “No a la intervenció militar. Solidaritat amb el poble sirià.”

Més lectura

Blog que porta materials de l’esquerra revolucionària siriana: http://syriafreedomforever.wordpress.com

Explicació de la importància de la mobilització antiguerra: http://stopwar.org.uk/news/kevin-ovenden-act-now-to-stop-war

Article de l’Olga Rodríguez respecte els interessos internacionals en joc: http://www.eldiario.es/zonacritica/Siria-intervencion-ONU-rebeldes-EstadosUnidos_6_169443068.html

Jordi Armadans, “Guerra a Síria? Breu guia per al debat”: http://jordiarmadans.wordpress.com/2013/08/28/guerra-a-siria-breu-guia-per-al-debat/

Declaració d’IA, “¡Solidaridad con el pueblo sirio, no a la intervención imperialista!”: http://www.anticapitalistas.org/spip.php?article28797