dissabte, 1 de desembre de 2012

Palestina: La lluita per l’alliberament

Article publicat a En lluita, desembre/gener de 2012. 

L’últim atac israelià contra Gaza va deixar més de 150 persones mortes, gairebé totes palestines i la majoria d’elles civils. David Karvala (@davidkarvala) analitza els motius de l’agressió i de la fràgil treva, així com la sortida del conflicte. 

Sempre es debat qui és el responsable d’una guerra, però és un fet que el passat 14 de novembre, Israel va destrossar amb un míssil el cotxe del cap militar de Hamas, Ahmad al-Jabari.

Amb aquest acte —que en qualsevol altre context es diria terrorista— Israel va trencar la treva existent. Hamas va respondre amb coets més potents que mai, que van arribar fins a Tel Aviv. Tot i això, i com sempre, les armes occidentals d’Israel van ser més sofisticades i més mortíferes; el recompte final de baixes va reproduir la desproporció de sempre entre israelians i àrabs.


Durant uns dies, l’exèrcit israelià es va amuntegar a la frontera de Gaza, i va semblar que s’anava a reproduir la invasió de 2009, quan uns 1.400 palestins van morir. Però no va ser així. El nou govern egipci, dels Germans Musulmans, va realitzar una visita oficial a Gaza i més tard va perseguir la fi dels atacs. Més sorprenent va ser Obama: sense abandonar el tradicional suport nord-americà a Israel, va demanar contenció a Tel Aviv i negociacions. Per entendre el que ha passat, necessitem una visió tant històrica com internacional.

Israel: aliat etern de l’imperialisme

El moviment sionista, que va sorgir a finals del segle XIX amb l’objectiu de crear un estat purament jueu, sempre ha cercat amics imperialistes. Durant molt de temps, va mirar cap a Gran Bretanya. Quan es va crear Israel el 1948, els sionistes van rebre armes del bloc soviètic per dur a terme la neteja ètnica de la població palestina.

La guerra de 1967, en què Israel va humiliar en sis dies els exèrcits dels corruptes règims àrabs, va convèncer EUA de la vàlua d’Israel com aliat. Així es va iniciar la forta relació, basada en interessos compartits, no en una hipotètica gran influència jueva a EUA, que perviu fins ara.

Els següents anys van veure l’auge de la lluita guerrillera palestina, amb segrestos d’avions, entre altres accions. Es tractava moltes vegades de gent heroica, però amb una estratègia incapaç de guanyar; uns individus amb bombes i Kalashnikovs no podien derrotar a l’estat més fort de la regió.

El problema va ser sobretot polític. L’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) no va ser capaç de mobilitzar la població palestina, i encara menys els milions de persones treballadores de la regió. L’OAP va buscar aliar-se amb els dictadors àrabs, no amb la gent treballadora a la qual aquests oprimien.

La situació va començar a canviar el 1987, amb la primera Intifada, en què la pròpia població palestina de Gaza i Cisjordània es va aixecar contra l’ocupació. La direcció de l’OAP a l’estranger va tenir una escassa influència sobre la Intifada, però va utilitzar-la per impulsar negociacions amb l’Estat israelià. El 1991 es va obrir el “procés de pau” que ha continuat de manera intermitent des de llavors, sense produir cap avanç qualitatiu per al poble palestí. La frustració davant l’absència de millores va contribuir a desencadenar l’any 2000 la segona Intifada.

La lluita internacional

Aquell any va portar altres canvis importants a la regió. El maig de 2000, Israel va ser expulsat del sud del Líban per la resistència popular, impulsada principalment per Hezbollah. La fi de l’ocupació, que durava des de 1982, va fer miques la imatge d’invencibilitat de l’exèrcit israelià; passaria el mateix amb el seu nou intent d’invasió l’any 2006.

Així mateix, les invasions de l’Afganistan el 2001 i de l’Iraq el 2003 van ser preses per alguns com una mostra que EUA era “tot poderós”. En realitat, la seva incapacitat per controlar aquests països, davant la resistència desencadenada per l’ocupació, es va convertir en una altra mostra dels límits del poder occidental.

Mentrestant, Egipte, col•laborador imprescindible en l’opressió del poble palestí, havia pres el camí que portaria a Tahrir. Les inèdites protestes al carrer en solidaritat amb la segona Intifada, i després contra la guerra de l’Iraq, van donar confiança a la classe treballadora; l’any 2006 es va iniciar l’onada de lluites obreres que va contribuir a la revolució de 2011 i que continua fins ara.

La caiguda de Mubarak, el febrer de 2011, i el procés de revolucions àrabs en general han canviat la situació. El que provoca confusió és que aquest canvi és contradictori i desigual. El nou govern egipci, dels Germans Musulmans, segueix sent un govern neoliberal de dretes, com Mubarak. La diferència és que en arribar al poder gràcies a la revolució, la gent li exigeix canvis.

Una invasió terrestre de Gaza per part d’Israel hauria provocat una explosió a Egipte, fins i tot les seves pròpies bases haurien exigit al president islamista, Mohammad Mursi, mesures de solidaritat amb el poble palestí, sense excloure l’ús de les armes. Mursi diu que dóna suport als palestins, però no té cap desig de trencar amb EUA. El mateix s’aplica al rei de Jordània; fins ara ha sobreviscut a l’onada de revolucions, però la ràbia popular contra una nova matança israeliana podria provocar la seva caiguda.

Els dirigents nord-americans no són ximples, entenen la situació. La pressió des del Caire i Washington a favor d’una treva pot semblar una maniobra als passadissos del poder. En realitat, el motor de canvi és la lluita social als països àrabs.

Solidaritat amb Palestina

A Europa, ens toca mobilitzar la solidaritat amb el poble palestí, sobretot impulsant la creixent campanya de boicot, desinversió i sancions a l’Estat israelià (veure l’entrevista a Omar Barghouti, membre fundador del moviment BDS, a l’En lluita de novembre 2012).

Però la clau per a l’alliberament de Palestina seran les revolucions àrabs: a Egipte, a Jordània, quan esclati, i en altres països, incloent Síria. S’equivoquen les persones que prefereixen la dictadura dels Assad, que porten més de 40 anys garantint l’estabilitat a la frontera nord-oest de l’Estat israelià, a la lluita popular del poble sirià. La clau en aquesta lluita, com en totes, no és l’acció d’unes poques persones dirigents, sinó la mobilització de masses.