dilluns, 11 de febrer de 2013

10 anys del 15F: El món sencer contra la guerra

La manifestació del 15F a Barcelona; cantonada
Passeig de Gràcia amb Gran Via..
Article escrit per a En lluita, febrer de 2013.

El 15 de febrer de 2003 va veure la major protesta internacional de la història, contra l’amenaça de guerra a l’Iraq. Aquest article analitza les lliçons d’aquesta mobilització. A la manifestació de Roma van participar uns 3 milions de persones; a les de Londres, Barcelona i Madrid, més d’un milió; i hi va haver marxes —algunes de desenes o centenars de milers de persones— a 600 ciutats més. Segons estudis posteriors, uns 35 milions de persones van participar a les protestes d’aquella primavera.

Aquest article tractarà dues qüestions. Com es va organitzar el 15F? I quins efectes va tenir?


Contràriament a algunes teories, una jornada així no apareix del no res… ni gràcies a Internet. Es va acordar després de forts debats dins del moviment anticapitalista, nascut arran de les protestes a Seattle de 1999.

La idea del 15F va sortir de la Gran Bretanya —on l'SWP, grup germà d’En lluita, va jugar un paper destacat en el moviment antiguerra— amb un fort suport dels moviments italians. La propostes reflectien el seu convenciment de la importància estratègica de la “guerra contra el terror” de Bush, així com la seva confiança en la mobilització massiva. Altres sectors del mateix moviment, sobretot els dirigents d’ATTAC França, no van compartir cap d’aquestes idees.

Al final es va acordar convocar el 15F al Fòrum Social Europeu de Florència el novembre de 2002.

És una mostra de com els debats en el moviment no sempre són una pèrdua de temps, ni una cosa desafortunada, de vegades del resultat del debat depèn l’avanç o el retrocés de la lluita.

El 15F: un fracàs?

Com sabem, EUA —amb el suport de Blair i Aznar— va atacar i ocupar l’Iraq. Per a alguns, això demostra que les protestes van fracassar, però aquesta afirmació ignora com funciona la lluita social. No és com prémer un interruptor i encendre (o no) el llum. Amb els anys s’ha vist que el 15F va ser un enorme pas endavant.

A curt termini, és probable que sense les protestes la guerra hagués estat encara més sagnant. El 15F també va demostrar a la població iraquiana i de la resta de la regió que no estava sola (veure caixa).

Més important encara és el llarg termini. Si es tira una pedra a un llac, es produeixen ones. Si es tira una roca, hi ha onades més grans. Però si un meteorit cau al llac, canvia tot el paisatge i els seus efectes arriben molt més lluny.

Això es veu clarament a l’Estat espanyol. Els mesos de massives protestes i altres accions —fins i tot vagues simbòliques— durant la primavera de 2003 van deixar un pòsit de consciència. Els atemptats de l’11-S a EUA van enfortir a Bush, permetent la psicosi de la “guerra contra el terror”. La resposta popular després dels atemptats de 11-M a Madrid va ser totalment l’oposada, es van produir manifestacions espontànies (i il·legals, per celebrar-se la vigília de les eleccions) que van cridar contra Aznar i l’ocupació de l’Iraq. La caiguda del PP el 2004 va ser el resultat tardà del moviment antiguerra.

Sobretot, podem veure com el 15F va enfortir els moviments socials, especialment a Catalunya, amb la Plataforma Aturem la Guerra. En ella, es van unir generacions d’activistes pacifistes i antimilitaristes amb gent del nou moviment anticapitalista… i després representants de l’esquerra institucional i dels sindicats. Cada setmana, centenars de persones debatien les pròximes mobilitzacions a les assemblees de la Plataforma central, així com al centenar de grups locals.

Aquesta xarxa diversa d’activistes que van aprendre a treballar de manera col·lectiva, més enllà de les seves discrepàncies, ha estat la matriu de moltes lluites posteriors, com la campanya de boicot a Israel, o Unitat contra el feixisme i el racisme. A Madrid, en canvi, el 15F el van convocar directament les direccions del PSOE, IU, CCOO i la UGT. Hi va haver molta gent a la manifestació, però no es va donar aquest procés d’aprenentatge i autoorganització, amb resultats que es noten encara avui.

Amb tot, la jornada del 15F va ser històrica. Va inspirar el New York Times a declarar que hi havia dos superpotències al món, EUA i “l’opinió pública mundial”. Podríem dir que el 99% del que parlem avui, es va estrenar aquell dia. Queda molt per fer, però aquell 15F vam començar a veure les possibilitats, i el camí a seguir.

Del 15F a Tahrir

El 15F, hi va haver poques mobilitzacions a l’Orient Mitjà, però milions de persones van veure les protestes a Al-Jazira. Veure que tanta gent s’oposava a la guerra els va animar. També va debilitar l’islamisme de dretes —com Al-Qaida— que presentava “Occident” com un bloc monolític i hostil (com fan alguns tertulians aquí amb l’Orient Mitjà).

A Egipte, el 15F va inspirar a milers d’activistes a protestar, un mes més tard, quan EUA va començar la seva guerra. El març de 2003, van ser expulsats a cops de la Plaça Tahrir, però havien fet un pas cap al moviment que tornaria a aquella plaça el 25 de gener de 2011, l’inici de l’etapa actual de la revolució egípcia.

I per descomptat, les revolucions a Tunísia i Egipte van donar un fort impuls a les lluites socials a Europa. Les onades del 15F segueixen avançant.