dimarts, 1 de març de 2011

Catalunya sense immigració: un conte infantil

No es posen d’acord respecte a com va començar. Al meu barri al menys, estic convençut que el primer en desaparèixer va ser el noi pakistanès que pujava el butà a la veïna.

No devia portar més que unes setmanes aquí, i crec que li faltava un bull, saps? Només parlava estranger —segons la veïna, punjabi, urdu, àrab i anglès— però de català, no sabia dir més que “Bon dia”, “som-hi”, i “Barça, Barça, Barçaaaa!”. Total, un dia, la veïna esperava el butà, i res, el noi no hi era.

Després vam tenir el problema de la fuita d’aigua. Vaig trucar al Joan, el fontaner, un home gran a punt de jubilar-se. Havia pensat que el negoci tancaria, però la filla d’en Joan, la Montse que portava l’administració, s’havia ajuntat amb un colombià que era un geni amb les canonades, i sembla que la cosa continuaria. Però no, Joan diu que aquest Wilson havia desaparegut sense dir res, ningú no sabia per què. La filla, evidentment, estava destrossada. I jo amb la fuita, que el Joan no estava en condicions d’arreglar.

Però bé, això va ser només el començament.

El tot a cent —ningú no diu tot a un euro, oi?, suposo que ens costa acceptar els canvis— doncs un dia el tot a cent va romandre tancat. La família xinesa que el portava havia desaparegut sencera. En aquells dies ja havies de començar a tenir molta cura amb la compra: si t’oblidaves de la llet, a partir de les 8 del vespre no la podies comprar enlloc, perquè totes aquelles botigues que obrien fins tard, ja no hi eren. No ho sabíem, però tot es complicaria més; molt més.
Als carrers, els efectes eren estranys, per no dir angoixants.

Gairebé ja no hi havia nanos jugant; les escoles primàries estaven gairebé buides. Va afectar molt als que quedaven; els nens no són tan intel·ligents com els polítics, i no entenen com una noia o un noi que va néixer al mateix hospital que ells, que viu al mateix barri que ells i va a classe amb ells, no és català. (De fet, la María, que té els avis a Algeziras, sempre pensava que els pares del Rashid devien ser d’allà també, perquè sovint miraven l’informatiu d’Algezira.). Total, el Rashid, la Sheila, la Jasmina i molts més van desaparèixer; la María i el Jorge no van trigar gaire més.

Menys nens, però moltíssima gent gran pel carrer: perduda, amb la roba bruta i amb gana; les equatorianes i bolivianes que els cuidaven ja no hi eren.

I després gairebé em mato al carrer, davant de casa meva, quan una pedra cau al meu costat, d’un balcó que es desfeia. Miro amunt, i veig que tota la façana de l’edifici del davant —on van fer les obres que tant ens van molestar— ha tornat a ser com abans. Resulta que no només desapareixien els immigrants, sinó també tot allò que havien fet mentre hi eren. Van desaparèixer les reformes de les cases, alguns edificis nous, i al cap de poc, les Rondes ja no hi eren.

Ens va costar molt analitzar-ho, perquè tots els centres d’estudis estaven trasbalsats. Els investigadors que procedien de fora, ja no hi eren, això és evident. Però gran part dels d’aquí havien estudiat a l’estranger en algun moment, i aquest estrany procés de la inversió de la immigració també els havia tocat; s’havien oblidat de tot allò que havien après fora. Seria massa dir que s’havien tornat tontos, però sí els va costar molt descobrir què estava passant.

Era com si les agulles del rellotge de la immigració giressin en sentit contrari. Els últims en arribar van ser els primers en desaparèixer, això sí. Però només van ser els primers; poc a poc van anar desapareixent la resta.

Vaig intentar anar a la classe d’anglès, però la professora no hi era. Vaig anar al bar de la cantonada, d’uns gallecs que feien un pop boníssim. No hi eren. Després vam descobrir que barris sencers de la extraradi de L’Hospitalet, Badalona… havien quedat despoblats. I Cerdanyola havia tornat a tenir una població de tres mil. La resta…? Ningú no sabia on eren. Dic ningú, és que tampoc quedàvem masses.

I els que seguíem aquí ho teníem cada vegada més complicat. Deixant apart els problemes de les botigues tancades, cada dia desapareixien menjars. No vull dir que no els podies comprar, sinó que ja no existien. Els falafel i els doner, evidentment, feia molt que no els trobaves. Però amb el temps ja no hi havia xocolata: resulta que havia vingut, fa molt de temps, de l’Amèrica Llatina. Pel mateix motiu, van desaparèixer els pebrots. Una mica més tard, l’arròs, el cafè i no sé quantes coses més que havien arribat a la península gràcies als àrabs. València, ni cal dir-ho, s’havia quedat sense taronges.

En aquesta època, vaig començar a tenir problemes per entendre’m amb la gent; és clar, gran part de la llengua havia arribat des de fora, i ara es va sumar a la gran desaparició.

Però el problema principal era que gairebé no quedava ningú amb qui parlar.

Et deus preguntar com era possible que jo encara seguís aquí. Doncs tot i que tampoc sóc originari de Catalunya, hi porto més temps que molts. La meva família va arribar abans que Carlemany creés la marca hispànica —allò que ara és el Principat— fins i tot abans que la majoria dels romans, però jo també sóc de família immigrada. Els meus van arribar a un poble de l’Empordà, fa més de dos mil anys, procedents de Cartago, una ciutat fenícia, originaris del que es coneix ara com el Líban. Entre els que quedem ara mateix, resulta que bastants tenim aquest origen. El bo és que, pel moment, es torna a trobar menjar libanés. Però només pot ser una qüestió de temps abans que nosaltres, també, desapareixem.

Abans he mencionat els estudiosos. Doncs vam tenir la sort que durant un breu període es va recuperar una mica el rotllo intel·lectual de l’època d’Al Andalus. Van descobrir que tot havia començat quan alguns il·lusos van tenir la idea de desitjar que desaparegués la immigració. Amb un encanteri, i molta mala lluna, el seu desig s’estava complint. Era possible invertir el procés? No n’estàvem segurs. Els que l’havien iniciat també eren, per descomptat, fills d’immigrants, i fa temps que havien desaparegut.

L’única solució que se’ls havia acudit a aquests estudiosos —i del poc que enteníem, perquè parlaven una estranya barreja de l’àrab i una mica de llatí i potser grec— era intentar fer el mateix però a l’inrevés.

Si entre totes i tots els que quedem, ens posem d’acord en desitjar de tot cor que la immigració reaparegui, que torni a formar una part imprescindible de la nostra societat… si fem això, ens podrem salvar. No sé si és massa esperar: encara avui, alguns no n’estan convençuts.

Ara han començat a aparèixer uns ous de dinosaure, des d’on surten crits de “fora els nouvinguts, nosaltres som els autòctons!”. Si s’obren, ho tenim clar. Crec que haurem de fer l’esforç... i molt aviat!