dilluns, 20 de març de 2017

La lluita antifeixista postmoderna - amb uns aclariments ràpids


Primer van venir pels jueus,
i jo no vaig dir res, perquè no era jueu,
i no volia actuar de manera colonial,
infringint la seva autonomia com a grup oprimit.


Després van venir per la gent LGBT,
i jo no vaig dir res,
perquè no volia reforçar la mirada heteropatriarcal,
elles han de liderar la seva pròpia lluita.


Després van venir pels comunistes,
i jo no vaig dir res,
perquè crec que el marxisme és eurocèntric
i no té la meva sensibilitat sobre com treballar les opressions i les interseccionalitats.

Finalment van venir per mi,
i ja no quedava ningú per defensar-me.

Però no passa res, els nazis no em podien tocar
perquè ja havia deconstruit tot el seu discurs.

Activista actual, futura víctima dels nazis
20 de març de 2017



Uns aclariments ràpids

  1. Aquest escrit ha aixecat un allau de crítiques, fins al punt d’insults personals, d’unes persones que s’han sentit al·ludides. Crec que es tracta d’una combinació de diferències d’anàlisi reals i malentesos. Les diferències existeixen, i haurem d’aprendre a acceptar-ho; els malentesos es poden superar.
  2. Sé que darrera de l’etiqueta “decolonial” hi ha coses molt diferents. Hi a persones a les que respecto molt que fan servir d’idees decolonials per analitzar el colonialisme i les maneres en què els seus efectes persisteixen (i aquí comparteixo gran part del que diuen) i a partir d’aquí, ajuden a construir moviments i lluites per canviar la situació, incloent UCFR. Si el text ha ofès aquestes persones, ho sento, no va ser la meva intenció. En tot cas, cap d’aquestes persones m’ha insultat per aquest tema, ni m’ha titllat de racista. Altres persones —com les que sí han fet això— no utilitzen la visió decolonial per construir lluites contra l’opressió sinó com a una arma contra altres activistes dins el moviment. Diuen que volen “deconstruir” Europa, però el que fan de vegades es “deconstruir”, o destrossar, moviments i lluites. La reacció hostil i personalista a una crítica irònica (encertada o no) vers una teoria, n’és un bon exemple.
  3. El text és una actualització del poema de Pastor Niemöller. Després de la segona guerra mundial i l’Holocaust, aquest reflexionava sobre per què tanta gent s’havia callat davant la injustícia. El text va ser una mena de crida fundacional de la Lliga Anti Nazi, moviment unitari contra l’extrema dreta creat a Gran Bretanya l’any 1978 (on jo vaig participar i aprendre molt). En essència diu “sigui quina sigui la víctima actual dels feixistes, no pensis que no va amb tu; el perill ens afecta a tothom, i ens toca a tothom lluitar en contra”. El que senyalo amb l’escrit és que avui en dia hi ha gent que manté el silenci amb excuses o arguments diferents. Però el silencia davant la injustícia és el que és, sigui quina sigui l’excusa. I les visions teòriques que venen a dir que l’opressió d’un grup no ens perjudica a tothom (o al menys a tot el 99% de gent oprimida i explotada) sinó que ens beneficia a gran part d’aquest 99%, no em convencen, ni com a teoria ni molt menys com estratègia de lluita.
  4. Arran del text m’han acusat de racista i més. Potser no l’han llegit. Qui diu aquestes frases? Una persona jueva, evidentment no (“no sóc jueu”). Tampoc una persona LGBTI. De fet, lògicament, cap persona oprimida. Qui parla és un home blanc, cis hetero, no musulmà… que utilitza arguments moderns i “progres” per mantenir el silenci davant la injustícia. No ho invento jo. He sentit coses semblants en xerrades, actes del presentació del llibre “Combatir la islamofobia”. “Si veig una agressió verbal islamòfoba, potser millor que no digui res, oi? No vull actuar de manera colonial”. Són paraules gairebé literals d’un noi (semblava blanc, per la resta no ho sé) en una presentació del llibre.
  5. S’ha comentat que aquest escrit no és unitari. És clar que no, per això ho vaig publicar al meu blog personal, i tenia clar que sota cap concepte s’havia de difondre dins UCFR; ni a les seves xarxes socials, ni dins els seus espais de coordinació interna. Jo sóc una de les persones que portem molts anys construint UCFR, però jo no sóc UCFR. Jo tinc la meva visió personal, la meva pròpia militància política més enllà d’UCFR. (Si a algú li interessa, milito ara en un petit espai que es diu marx21.net, part d’un corrent —socialisme internacional— que defensa el marxisme revolucionaria i el socialisme des de baix. Als últims anys, una preocupació central del nostre corrent internacional ha estat la lluita unitària contra el racisme i de manera especial la islamofòbia.)
  6. No sé si el que ofèn és que tingui idees crítiques amb (algunes versions de) la teoria decolonial i de privilegis, o que les expressi. És a dir, se’m critica per pensar el que penso, o per dir el que penso. En tot cas, per a mi reflecteix una visió de pensament únic, partit únic, que recorda l’estalinisme dels anys 30.
  7. Jo crec que a la lluita contra el racisme, el masclisme, la LGTBIfòbia… no sobra ningú. Això reflecteix la meva visió d’aquestes lluites, és clar. Hi ha una altra visió que sí que es basa en una obsessió per jerarquitzar i ordenar les persones i els sectors dins la lluita. És una visió on (en una analogia que se m’ha acudit ara) la lluita contra l’opressió és com una cua davant una finestreta (on es donen subvencions i beques, càrrecs a la universitat…). En aquesta cua, la persona davant teu és un obstacle, i la persona darrera és una amenaça. El posicionament dins la cua ho és tot, i no hi ha marge per solidaritat; si avança ell, em fa retrocedir a mi. En la meva visió, la lluita contra el racisme, contra les opressions, és un gran camp de batalla, i no està ple ni de bon tros. Ens fa falta tothom i més. Qui es troba davant en un moment donat, potser és qui rebrà primer, i potser farà un pas enrere, i una altra gent es trobarà (temporalment) davant. Qui ara es troba enrere, o més lluny, l’hem d’animar a avançar i a participar més activament. Però hi ha espai per a tothom; no és una jerarquia, on perquè una persona faci més una altra hagi de fer menys. Així, crec, ha funcionat UCFR i ha funcionat bé. Les gelosies respecte a qui pot aixecar la veu i qui ha de mantenir silenci estan fora de lloc. Ens cal tothom.
  8. Jo sóc crític. Dedico molt de temps a criticar la islamofòbia, tant a la dreta com a l’esquerra. En diferents moments he criticat l’estalinisme, la socialdemocràcia, l’anarquisme, versions sectàries del trotskisme… De vegades ho he fet amb textos llargs, i de vegades amb coses més curtes i iròniques.
  9. Allò important aquests dies no és el meu text, ni les crítiques que he rebut (i algunes m’han dolgut). Allò important i negatiu és que el feixisme i el racisme estan creixent a Europa i més enllà. El positiu és que l’oposició també està creixent. A Barcelona, el Fòrum Social contra la islamofòbia i tota mena de racisme, el passat 11 de març, va ser tot un èxit. I el 18 i el 19 de març van ser unes magnífiques jornades de mobilització, arreu del món, bones mostres de lluita unitària contra el racisme i el feixisme. A Catalunya, hi va haver 6 mobilitzacions, 5 d’elles organitzades directament per UCFR (a l’altra li vam donar suport), i amb un fort contingut de lluita contra la islamofòbia, i una presència destacada de gent musulmana, sobretot dones musulmanes, en gairebé totes les accions.
  10. Qualsevol persona que vulgui ajudar a construir UCFR està benvinguda. Algunes persones no volen participar en un espai tant ampli, amb gent de PSC, UGT, CCOO, CGT, CUP… cap problema. Si no poden amb aquesta diversitat, que impulsin altres projectes, cap problema. Però no es pot imposar un model únic de pensament sobre un moviment divers i plural com UCFR, tant se val que sigui el model liberal, marxista, decolonial… Som lliures i diferents en el pensament, només intentem unir-nos en la lluita.
Barcelona, 21 de març de 2017