Les Banlieues: racisme i exclusió
París | No n’hi ha prou amb condemnar els atemptats, cal analitzar les seves arrels en la pobresa i marginació de les banlieues
Article publicat al diari En Lluita, febrer de 2015.
En castellano
Els atemptats contra la revista Charlie Hebdo i un supermercat jueu van ser terribles, però això no treu la necessitat d’analitzar-los. Davant els disturbis a les banlieues el 2005, el llavors ministre de l’interior, Nicolas Sarkozy, va declarar que “entendre la violència ja és excusar-la”. Però per canviar les coses, cal entendre-les.
Una clau per entendre les matances de París són les matances molt més grans a Palestina, l’Afganistan, l’Iraq, Síria, el Pakistan… comeses per diversos dels dirigents que es van manifestar a París el passat 11 de gener.
Aquí es parlarà d’una altra: les condicions socials en les banlieues, les zones perifèriques de les grans ciutats franceses, on viuen milions de persones pobres, moltes d’elles d’origen immigrant.
L’atur a les banlieues supera amb escreix la taxa nacional; i encara més entre la gent jove. La marginació de les banlieues és social —falten molts serveis bàsics— i fins i tot física: de vegades ni hi arriba el transport públic. Hi ha joves de les banlieues que mai en la seva vida han visitat el centre de “la seva” ciutat.
Segons l’Ainhoa, que va ser professora en una banlieue: “l’educació a França està efectivament segregada, amb centres ‘públics’ d’elit a barris burgesos i col•legis ‘escombraries’ a barris pauperitzats. Aquesta segregació es reprodueix dins dels mateixos centres, amb classes d’alumnes ‘bons’ i classes en què es reté, sota una tutela gairebé carcerària, a aquells a qui es titlla de xusma (‘racaille’ en francès)… la situació s’està convertint en un polvorí.”
Quan la policia es presenta en aquestes zones, no és per protegir els seus habitants sinó, usualment, per assetjar gent jove al carrer.
Tot i això, el racisme està molt present: en les actuacions policials; en l’educació; en l’ocupació… Segons diferents estudis, 4 de cada 5 empreses discriminen els candidats negres o àrabs i “algú anomenat Mohamed, Ali o Kamel té quatre vegades més probabilitats d’estar a l’atur que algú anomenat Philippe o Alain.”
Com denuncia el sociòleg d’origen algerià, Saïd Bouamama: “El sentiment d’injustícia és encara més insuportable per als joves que han nascut i crescut a França. No es consideren estrangers: senten, i amb raó, fins i tot més que els seus pares, les discriminacions que pateixen com una injustícia fonamental, brutal i injustificable.”
La “república laica francesa” de fet no promou el laïcisme —la igualtat de drets, sense importar la religió— sinó que ataca la població musulmana. La prohibició del hijab implica que moltes mares musulmanes no puguin portar els seus fills i/o filles a l’escola. Fa 8 anys, Sarkozy va iniciar una campanya per reforçar la “identitat nacional” —que incloïa les esglésies però no les mesquites— i celebrar la “grandesa colonial” de França. Això és un reflex més de com es permet el Front National fixar l’agenda política.
La repressió i la islamofòbia impulsades per la dreta —i gran part de l’esquerra— no ofereixen cap solució. Tampoc ho fa la visió tancada i retrògrada de l’islam promoguda per una petita minoria, gens representativa, de “jihadistes”. Cal una esquerra que sàpiga arrelar-se a les banlieues, colze a colze amb la seva diversa població, per combatre la pobresa, la manca d’infraestructures i també les diferents opressions.
El partit comunista fomenta el nacionalisme francès, des de les prohibicions del vel fins a la celebració del passat colonial. Després dels atemptats, van cridar a “la defensa dels valors republicans” i van acceptar la “unitat nacional” amb els mateixos que bombardegen l’Orient Mitjà i oprimeixen les banlieues.
El Nou Partit Anticapitalista (NPA) va rebutjar aquesta “unitat”, però tampoc ofereix gaire a les banlieues. Davant els disturbis de 2005, l’antecessor de l’NPA, la LCR, va criticar les condicions socials a les banlieues, però sense tractar els reptes específics del racisme i la islamofòbia. Més aviat, la LCR va defensar polítiques islamòfobes com la prohibició del vel. Quan l’any 2009 la LCR es va fusionar amb altres sectors de l’esquerra anticapitalista i dels moviments socials, en l’NPA, aquest va intentar implantar-se a les banlieues. Però quan l’NPA en una regió va escollir com a candidata electoral l’Ilham Moussaid —una activista anticapitalista amb hijab— el rebuig dins del partit va fer que l’Ilham i el seu entorn deixessin l’organització.
Avui, l’NPA es declara contrari a la islamofòbia, però la veritat és que no fa grans esforços per connectar amb les banlieues ni amb la gent musulmana.
Aquest fracàs de l’esquerra deixa un buit a altres opcions. Una és el carreró sense sortida d’Al-Qaida o ISIS. Una altra és el “còmic” negre Dieudonné, el qual gaudeix de certa popularitat, que segurament augmentarà a causa de la seva recent (i injustificada) detenció, però donat el seu antisemitisme i la seva col•laboració amb feixistes no té res a oferir.
No obstant això, hi ha altres moviments molt interessants, creats per gent d’origen immigrant, com Indígenes de la República, que qualifica l’Estat francès de poder colonial a les banlieues. Davant la seva creació, l’esquerra va criticar les seves teories i el va acusar de “comunitarisme”. Alguna de les seves crítiques pot ser correcta però va ometre el més important: l’esquerra radical, primer de tot, ha de solidaritzar-se amb qualsevol moviment contra el racisme i la islamofòbia.
Fins que no aprengui aquesta lliçó, l’esquerra tindrà poc a oferir als milions de treballadors/es que viuen a les banlieues.
Article publicat al diari En Lluita, febrer de 2015.
En castellano
Els atemptats contra la revista Charlie Hebdo i un supermercat jueu van ser terribles, però això no treu la necessitat d’analitzar-los. Davant els disturbis a les banlieues el 2005, el llavors ministre de l’interior, Nicolas Sarkozy, va declarar que “entendre la violència ja és excusar-la”. Però per canviar les coses, cal entendre-les.
Una clau per entendre les matances de París són les matances molt més grans a Palestina, l’Afganistan, l’Iraq, Síria, el Pakistan… comeses per diversos dels dirigents que es van manifestar a París el passat 11 de gener.
Aquí es parlarà d’una altra: les condicions socials en les banlieues, les zones perifèriques de les grans ciutats franceses, on viuen milions de persones pobres, moltes d’elles d’origen immigrant.
Què són les banlieues
En teoria, banlieue significa simplement “suburbi” però quan es parla de problemes socials, es refereix a les barriades de fins a 3.000 o 4.000 pisos, construïdes als anys 60 i 70. La seva data de caducitat va passar fa temps, però no arriben les inversions necessàries per renovar-les.L’atur a les banlieues supera amb escreix la taxa nacional; i encara més entre la gent jove. La marginació de les banlieues és social —falten molts serveis bàsics— i fins i tot física: de vegades ni hi arriba el transport públic. Hi ha joves de les banlieues que mai en la seva vida han visitat el centre de “la seva” ciutat.
Segons l’Ainhoa, que va ser professora en una banlieue: “l’educació a França està efectivament segregada, amb centres ‘públics’ d’elit a barris burgesos i col•legis ‘escombraries’ a barris pauperitzats. Aquesta segregació es reprodueix dins dels mateixos centres, amb classes d’alumnes ‘bons’ i classes en què es reté, sota una tutela gairebé carcerària, a aquells a qui es titlla de xusma (‘racaille’ en francès)… la situació s’està convertint en un polvorí.”
Quan la policia es presenta en aquestes zones, no és per protegir els seus habitants sinó, usualment, per assetjar gent jove al carrer.
Racisme republicà
A diferència de la segregació “racial” típica d’EUA, a les banlieues conviu gent diversa de la classe treballadora pobra: autòctona, d’origen magrebí, subsahariana, del sud d’Europa.Tot i això, el racisme està molt present: en les actuacions policials; en l’educació; en l’ocupació… Segons diferents estudis, 4 de cada 5 empreses discriminen els candidats negres o àrabs i “algú anomenat Mohamed, Ali o Kamel té quatre vegades més probabilitats d’estar a l’atur que algú anomenat Philippe o Alain.”
Com denuncia el sociòleg d’origen algerià, Saïd Bouamama: “El sentiment d’injustícia és encara més insuportable per als joves que han nascut i crescut a França. No es consideren estrangers: senten, i amb raó, fins i tot més que els seus pares, les discriminacions que pateixen com una injustícia fonamental, brutal i injustificable.”
La “república laica francesa” de fet no promou el laïcisme —la igualtat de drets, sense importar la religió— sinó que ataca la població musulmana. La prohibició del hijab implica que moltes mares musulmanes no puguin portar els seus fills i/o filles a l’escola. Fa 8 anys, Sarkozy va iniciar una campanya per reforçar la “identitat nacional” —que incloïa les esglésies però no les mesquites— i celebrar la “grandesa colonial” de França. Això és un reflex més de com es permet el Front National fixar l’agenda política.
Respostes
Són aquestes condicions socials —i no el Islam— les que han impulsat mil joves de França a sumar-se a les milícies islamistes a Síria. Entendre no és justificar: els atemptats no són justificables. Però no oblidem que els van portar a terme un grapat de persones —nascudes i escolaritzades a França— d’entre els milions de persones musulmanes que viuen en aquest país. En canvi, és l’Estat francès com a tal el que bombardeja i envaeix l’Orient Mitjà.La repressió i la islamofòbia impulsades per la dreta —i gran part de l’esquerra— no ofereixen cap solució. Tampoc ho fa la visió tancada i retrògrada de l’islam promoguda per una petita minoria, gens representativa, de “jihadistes”. Cal una esquerra que sàpiga arrelar-se a les banlieues, colze a colze amb la seva diversa població, per combatre la pobresa, la manca d’infraestructures i també les diferents opressions.
Alternatives polítiques
Els milions de persones treballadores d’aquestes mestisses banlieues haurien de ser l’entorn perfecte per a les idees anticapitalistes, però tristament l’esquerra francesa els ofereix ben poc.El partit comunista fomenta el nacionalisme francès, des de les prohibicions del vel fins a la celebració del passat colonial. Després dels atemptats, van cridar a “la defensa dels valors republicans” i van acceptar la “unitat nacional” amb els mateixos que bombardegen l’Orient Mitjà i oprimeixen les banlieues.
El Nou Partit Anticapitalista (NPA) va rebutjar aquesta “unitat”, però tampoc ofereix gaire a les banlieues. Davant els disturbis de 2005, l’antecessor de l’NPA, la LCR, va criticar les condicions socials a les banlieues, però sense tractar els reptes específics del racisme i la islamofòbia. Més aviat, la LCR va defensar polítiques islamòfobes com la prohibició del vel. Quan l’any 2009 la LCR es va fusionar amb altres sectors de l’esquerra anticapitalista i dels moviments socials, en l’NPA, aquest va intentar implantar-se a les banlieues. Però quan l’NPA en una regió va escollir com a candidata electoral l’Ilham Moussaid —una activista anticapitalista amb hijab— el rebuig dins del partit va fer que l’Ilham i el seu entorn deixessin l’organització.
Avui, l’NPA es declara contrari a la islamofòbia, però la veritat és que no fa grans esforços per connectar amb les banlieues ni amb la gent musulmana.
Aquest fracàs de l’esquerra deixa un buit a altres opcions. Una és el carreró sense sortida d’Al-Qaida o ISIS. Una altra és el “còmic” negre Dieudonné, el qual gaudeix de certa popularitat, que segurament augmentarà a causa de la seva recent (i injustificada) detenció, però donat el seu antisemitisme i la seva col•laboració amb feixistes no té res a oferir.
No obstant això, hi ha altres moviments molt interessants, creats per gent d’origen immigrant, com Indígenes de la República, que qualifica l’Estat francès de poder colonial a les banlieues. Davant la seva creació, l’esquerra va criticar les seves teories i el va acusar de “comunitarisme”. Alguna de les seves crítiques pot ser correcta però va ometre el més important: l’esquerra radical, primer de tot, ha de solidaritzar-se amb qualsevol moviment contra el racisme i la islamofòbia.
Fins que no aprengui aquesta lliçó, l’esquerra tindrà poc a oferir als milions de treballadors/es que viuen a les banlieues.
Comentarios
Publicar un comentario