dimecres, 29 de juny de 2011

Síria: El poble vol que caigui el règim

Article aparegut al setmanari La Directa 235, 29 de juny de 2011.

[En castellano]

“Ash-sha’ab iurid isqat an-nitham”, “El poble vol que caigui el règim”, és el crit de les revolucions tunisiana i egípcia, i avui també de centenars de milers de sirians, que protesten contra la dictadura hereditària dels Assad.

Ja han pagat un preu molt alt: uns 1.300 morts, milers de detinguts i recentment un èxode massiu al país veí, Turquia, per escapar de la repressió. En un cas extrem, el Hamza el-Khatib, un noi de 13 anys, va ser horriblement torturat i assassinat per les forces de l’Estat a finals de maig.

Síria viu sota el control directe del partit Baas des de 1963. Hafez al-Assad va prendre el poder el 1970, i a la seva mort l’any 2000, el comandament va passar al seu fill, Bashar al-Assad.


Inspirats per Tunísia i Egipte, el 3 de febrer de 2011, joves sirians, principalment exiliats, van convocar protestes per Facebook. Internet té poca implantació en aquest país, i hi va haver poca resposta. Però tothom veia les imatges de Tahrir per Al Jazira, i la confiança i la ràbia es van contagiar.

A finals de març, les protestes ja comptaven amb milers de participants a moltes ciutats, i amb més de 100.000 a Deraa, al sud de Síria, prop dels Alts de Golan, ocupats per Israel. Quant l’exèrcit, dirigit per Maher Assad, germà del dictador, va reprimir els manifestants, aquests van cridar: “Maher ets covard! Envia les teves tropes per alliberar el Golan.”

Des de llavors, i malgrat la brutal repressió, les protestes han crescut i s’han estès per tot el país.

Ghayath Naisse, activista sirià exiliat i membre del Comitè de suport a la intifada siriana, explica que les protestes són molt espontànies: “Hi ha una oposició política, però és molt petita i basada a la classe mitjana; té poca connexió amb el moviment popular, que és sobretot gent pobre”.

Segons Naisse, la gent crida contra la corrupció, i per la llibertat i la justícia social.

Explica que, actualment, el 70% de la riquesa està a mans d’un petit cercle de familiars i amics d’Assad. Assad és alauita, però l’elit és multiconfessional. La lluita a Síria no és sectària, entre alauites i sunnites. Els alauites no són els privilegiats a Síria: la part alauita del país és molt pobre. Naisse explica: “Gent de totes les religions participa a les protestes, però és clar, la majoria de la població són sunnites, així que la majoria del manifestants també ho són.”

Alguns sectors de l’esquerra occidental —i fins i tot un dels partits comunistes de Síria— diuen que aquest país és antiimperialista, i titllen els manifestants d’agents d’EUA i d’Israel.

En realitat, i més enllà de algunes discrepàncies conjunturals, la dictadura dels Assad té un llarg historial de col·laboració amb EUA. Naisse manté que el seu “antiimperialisme” és només una postura: “La seva única estratègia és mantenir-se al poder”. “L’aliat de veritat de la resistència és el poble sirià, no el règim”, afegeix. De fet, és evident que Israel prefereix Assad als perills d’una revolució popular.

El moviment revolucionari egipci ho té clar, i ja ha fet protestes contra la repressió, davant l’ambaixada siriana al Caire.

La Plataforma Aturem la Guerra també s’ha declarat en solidaritat amb el poble sirià, igual que abans havia fet amb als pobles de Tunísia, Algèria, Egipte…: “Condemnem la brutal repressió que està exercint el govern sirià contra la seva població. Cap govern pot ofegar en sang les legítimes aspiracions populars a la democràcia, a la justícia social i al respecte dels drets humans.” La Plataforma ha donat suport a les manifestacions organitzades a Barcelona per l’Associació sirio-catalana per la llibertat i la democràcia.

Res d’això implica afavorir una intervenció estrangera. Tampoc la volen els activistes sirians. Declara Naisse: “No desitgem a Síria allò que hem vist a l’Iraq, ni allò que veiem ara a Líbia.”

Quines són, llavors, les perspectives per a la revolta siriana?

Igual que abans a Tunísia i Egipte (i ara a Catalunya) els dirigents diuen: “o jo o el caos i la violència”. Igual que en aquelles revolucions, la gent ha perdut la por, i no sembla que la brutal repressió aconsegueixi acabar amb les protestes.

Però la lluita a Síria s’enfronta a grans reptes.

Si bé la revolta no és sectària, el règim intenta promoure el sectarisme per dividir l’oposició, igual que ho fan elements de la dictadura a Egipte, fins ara sense èxit.

Alguns sectors de l’esquerra occidental se sumen a aquests intents, al·legant que el moviment està dominat pels Germans Musulmans que “amaguen armes a les mesquites”.

La veritat és que, a causa de la dura repressió —i el suport al règim dels partits “comunistes”— hi ha pocs moviments socials independents; la poca organització que hi ha es basa sobretot a l’islam. A Egipte també, hi va haver molts islamistes a les protestes, i això no va ser motiu per negar-los suport.

I els que justifiquen l’assassinat pel règim de més de mil persones —incloent, segons l’oposició, molts soldats que s’havien negat a disparar— no tenen base moral per criticar el moviment per intentar defensar-se.

Quin pot ser l’eix vertebrador del moviment a Síria? No serà una religió —n’hi ha moltes— ni tampoc la arabicitat: hi ha altres nacionalitats, com els kurds.

A Egipte avui, la clau és cada vegada més la classe social. La burgesia i gran part de la petita burgesia —siguin “liberals laics” o islamistes— defensen la cúpula militar. La classe treballadora, els camperols i els pobres en general cerquen la justícia social, i això no vindrà d’unes limitades reformes democràtiques, sinó que requereix un canvi molt més profund.

Aquesta divisió social també existeix a Síria; el que falta és una esquerra organitzada capaç d’expressar-la de manera conscient.

Però bufen aires de canvi, i de lluita social. Podem esperar que a Síria, com als altres països en lluita, sorgeixin noves organitzacions i consciència des de la pròpia revolta.

Com diu en Naisse: “Ja no es pot tornar al passat, la regió ha canviat.”