diumenge, 13 de setembre de 2009

El boicot a Israel i la Noa a la Diada

Com una de les persones de la Plataforma Aturem la Guerra que van impulsar i participar a l’acció de protesta davant la participació de la Noa a l’acte institucional de la Diada, he escrit aquesta llarga nota. Són reflexions que tracten els motius de la protesta, els atacs rebuts, i els futurs objectius del moviment. Són llargues, però hi ha molt per contestar. No reflecteixen la posició de la Plataforma, sinó que són la meva opinió, com a membre del grup En lluita.

Ha quedat palès que l’acció de protesta davant la participació de la Noa a la Diada, duta a terme per la Plataforma Aturem la Guerra amb el suport de diversos grups de solidaritat amb Palestina, ha aixecat molta polèmica, i encara més confusió i distorsió. Aquí vull fer unes reflexions respecte a aquesta polèmica, i sobre la qüestió més general del boicot a l’Estat d’Israel.


La Noa està per la pau?

Algunes persones denuncien que la Plataforma ha barrejat la política i la música. L’origen de tot aquest debat va ser la “Carta oberta als palestins de Gaza” que la pròpia cantant —aprofitant la fama que té com artista— va enviar durant els bombardejos a la Franja, el 8 de gener de 2009. La Noa s’ha ficat a la política, com es va veure una altra vegada a la Diada, amb un discurs polític, no programat, però evidentment preparat amb molta cura per ella i els seus col·laboradors. Així que tenim dret a discutir les seves propostes polítiques.

Ella va dir, en unes paraules moltes vegades repetides des de llavors: “Només puc desitjar per vosaltres que Israel faci la feina que tots sabem que s’ha de fer, i per fi DESFER-VOS d’aquest càncer, d’aquest virus, d’aquest monstre anomenat fanatisme, que avui es diu Hamas.”

La Plataforma li vi preguntar, en una carta dirigida a ella, amb l’objectiu d’establir diàleg i superar les diferències: “Com pots fer això? Tu, que tantes vegades t’has declarat a favor de la pau?” Li vam comentar que “En ple bombardeig, aquestes paraules només es poden entendre com donar suport a l’atac de l’IDF [l’exèrcit israelià].” Esperàvem que fossin paraules de les que es desdiria després, fruit d’un moment de tensió, com pot passar a qualsevol.

Però es va reafirmar a la seva actitud. En una carta que ens va enviar el 22 de febrer, va dir que era “propaganda” acusar Israel de l’assassinat de 1.300 persones a Gaza. Va titllar els morts de terroristes. Es va identificar totalment amb l’exèrcit israelià, referint-se a ells com “els nostres nois”. Va cridar perquè “Hamas sigui eradicat de Gaza i de tot arreu”.

Segons 3cat24.cat, “El director artístic de l’acte, Joan Ollé… ha destacat que el manifest que va signar la Noa fa dos anys va ser ‘contra Hamas’ i no ‘contra el poble palestí’ i ‘ja fa molt d'això’.” (10/09/09).

Tot i que fos “només Hamas”, com diu ell, em pregunto des de quan és acceptable matar a uns polítics —fins i tot a organitzacions polítiques senceres— simplement perquè discrepem de la seva política? Si és així, temo pels propers anys de la política catalana.

Però el fet és que el poble palestí va votar majoritàriament a Hamas, com la pròpia Noa reconeixia a la mateixa carta al preguntar “Què es pensaven els palestins quan van elegir Hamas?” I va ser el poble palestí que va pagar el preu. Com ja li havíem dit a la Noa, el seu suport a un atac “només contra Hamas”, implicava en realitat “suport a l’assassinat de 400 nens, a la destrucció dels hospitals i de les escoles de l’ONU; suport a les bombes de fragmentació i de fòsfor blanc.”

Un altre aspecte del comentari de Joan Ollé exemplifica la falta d’exactitud dels atacs que està patint la Plataforma. Qualsevol pot signar un manifest escrit per altres, sense llegir-lo bé, i lamentar-ho després. Però no va ser així. Ella mateixa va escriure la carta expressament i no “fa dos anys”, sinó fa vuit mesos.

Al dir “ja fa molt d'això” Ollé dóna a entendre que la Noa podia haver canviat d’opinió des de llavors. Tant de bo fos així. Però la Noa s’ha reafirmat a la seva posició en una nova carta a la Plataforma, aquest 8 de setembre (“Reaction to Catalan Palestinian Activists”, en noa-the-singer.blogspot.com).

Aquí justifica la seva crida perquè Israel acabés amb Hamas, dient que “L’última operació a Gaza va venir després de 8 anys consecutius de bombardejos per part de Hamas a les fronteres de Israel. 8 anys! Israel ha estat arrossegat a la guerra”.

Segons les xifres dels serveis intel·ligència d’Israel, als 8 anys fins a l’últim atac israelià, els coets palestins llançats des de Gaza van matar un total de 14 israelians. Un detall important que la cantant omet és que, durant el mateix període —sense incloure els bombardejos de gener— els atacs israelians van matar més de 4.500 palestins, uns 900 d’ells menors.

De totes formes, només tres dies abans de participar a “l’acte per la pau” de la Diada, la Noa ha tornat a justificar l’atac israelià, i amb el mateix argument que utilitza l’Estat israelià. Els grans títols del seu discurs son pau, amor, diàleg… és cert. Però la lletra petita —que evidentment moltes persones, incloent polítics, no llegeixen— és la justificació de la matança a 1.300 palestins de Gaza.

Si ens volen vendre un cotxe, hem de fixar-nos a la lletra petita; si ens volen vendre la pau, més encara. La lletra petita de la Noa l’exclou de qualsevol definició seriosa de pacifista.

La campanya israeliana de relacions públiques

Hem de suposar que, malgrat les seves declaracions respecte a Gaza, quan la Noa insisteix que vol la pau, ella pensa que ho fa de bona fe.

Però cal tenir present que Israel s’esforça per presentar-se com un Estat que vol la pau i que el problema són els palestins.

Hi ha un document molt interessant en aquest sentit, el Global Language Dictionary, de The Israel Project (disponible a www.newsweek.com/id/206021). Aquest text, que ha passat per successives edicions, es dedica a descriure la forma més efectiva de defensar Israel en debats i converses.

Com diuen els editors al presentar el text: “oferim aquesta guia a líders visionaris que són a la línia del front, lluitant per Israel a la guerra dels mitjans. Volem que tingueu èxit al guanyar els cors i ments del públic” (pág. 3).

El text explica que: “La millor manera de crear suport per a Israel és parlar de ‘treballar a favor d’una pau duradora’ que ‘respecti els drets de tota la gent de la regió’.” (pág. 7) Aferma que: “El ponent que es percep com més a favor de la PAU guanyarà el debat… Si vols recuperar l’avantatge de les relacions públiques, la pau ha d’estar al centre de qualsevol missatge que vulguis transmetre” (pp. 8-9).

Fins i tot recomana als defensors d’Israel que reconeguin que el país ha comés errors, per exemple amb la següent formulació:

“Jo sé que, a l’intentar defensar els seus nens i els seus ciutadans dels terroristes, Israel ha matat, sense voler, innocents. Ho sé, i ho lamento. Però què més pot fer Israel per defensar-se?… Israel va ser atacat amb milers de coets de terroristes palestins… a Gaza. Què havia de fer Israel per defensar els seus nens?” (pág. 7)

La guia recomana evitar contestar preguntes directes, i fer-les servir per “atraure els membres de l’audiència que es puguin persuadir, perquè donin suport a Israel dins el conflicte”: “Comença agraint la pregunta i acceptant que els dos bàndols —israelians i palestins— es mereixen un futur millor. Recorda a la teva audiència que Israel vol la pau. Després enfoca als valors compartits. Un cop hagis fet això hauràs creat prou suport perquè puguis dir allò que Israel realment vol” (pp. 12-13).

No sabem si la Noa ha llegit aquest text, o algun altre semblant. Però durant el llarg intercanvi de missatges entre la Plataforma i ella (disponible a www.aturemlaguerra.org/?q=node/178), moltes de les seves expressions podrien haver sortit d’aquí.

I hem de reconèixer que la tàctica ha sortit bastant efecte. Aquests dies a Barcelona, moltes persones s’han deixat enganyar per arguments d’aquest tipus.

Els atacs a la Plataforma

Aquests dies hem vist, com deia el comunicat de la Plataforma “una campanya de distorsions i falsedats respecte a la nostra protesta”, que després de l’acció a la Diada s’ha convertit en gairebé una caça de bruixes.

Aquests atacs a la Plataforma no són nous. La primavera de 2003, el PP i els seus aliats —com en aquell moment la Pilar Rahola— ens van titllar d’amics de Sadam Hussein. Recordem que llavors tots els partits del govern actual formaven part molt activa de la Plataforma, i sabien que aquestes acusacions eren falses. Ara se’ns titlla d’amics de Hamas i tornem a insistir; la nostra solidaritat és amb el poble palestí. Ells han votat a Hamas, en unes eleccions més democràtiques que les d’altres països de la regió. Nosaltres respectem la seva decisió, a la vegada que les persones i entitats que conformem la Plataforma podem tenir diferents graus de crítica respecte a l’organització islamista.

Amb moltes persones que ataquen la Plataforma, no està clar si ho fan perquè pensen que realment la Noa no va justificar l’atac a Gaza, o perquè ells mateixos estan a favor d’aquest atac.

Als fòrums d’Avui, per exemple, molts comentaris que critiquen la Plataforma deixen palès el seu suport total a Israel, crims de guerra inclosos. Molts d’ells reflecteixen el racisme cap a la gent àrab implícit a la política israeliana. Un missatge enviat a la Plataforma diu que “Los judíos no hacen sino defender su territorio de fanáticos y asquerosos musulmanes”. Un comentari a la web d’Avui diu “progres eco-sociates aneu a pasar una temporadeta a morolandia”. Sobren les paraules.

L’ambaixador israelià —que se suposa té la confiança de l’ultradetà Ministre d’Exteriors israelià, Lieberman— evidentment no dubta a l’hora de donar ple suport a la Noa. Ell diu que qui està contra la Noa està a favor de Hamas. La dicotomia real no és aquesta, sinó entre el poble palestí i l’Estat d’Israel.

El motiu de gran part dels atacs a la Plataforma d’aquests dies es que som solidaris amb el poble palestí i denunciem els crims de guerra d’Israel.

També s’ha de reconèixer que hi pot haver crítiques fetes amb bona fe, des del punt de vista de com desenvolupar millor la solidaritat amb Palestina. Com impulsar el nostre suport al poble palestí és un tema que haurem de continuar parlant de forma fraterna dins els moviments socials i especialment a la pròpia Plataforma, al que vull passar ara.

El boicot: una tàctica vàlida?

Amb tota la confusió creada per la imatge de pacifista de la Noa, era previsible que ens seria difícil explicar el motiu de la nostra protesta. Potser els xiulets d’un petit grup dels que protestàvem no van ajudar —la Plataforma havia convocat expressament una protesta silenciosa— però probablement no van canviar gaire el resultat. Qualsevol protesta que es notés hauria provocat els atacs que veiem. El problema real no va ser la forma, sinó els continguts: la pròpia proposta de fer boicot a l’Estat d’Israel.

Les organitzacions palestines criden des de 2005 per aquest boicot (veure http://bdsmovement.net), com a mitjà no violent per aconseguir la justícia per a Palestina, una condició imprescindible per una pau de veritat. Qualsevol que pretengui ser solidari amb el poble palestí pot discrepar d’allò que les seves organitzacions diuen, però no ho pot fer a la lleugera, ni sense proposar una alternativa millor.

De totes maneres, les crítiques que se senten avui contra el boicot a l’apartheid israelià no són noves. Jo vaig participar a les campanyes de solidaritat amb la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica, de la qual el boicot va ser un element clau. Als anys 70, les seleccions sud-africanes de cricket i rugby que visitaven Gran Bretanya van ser rebudes amb invasions del camp per part d’activistes anti apartheid, liderades normalment per un jove sud-africà que es deia Peter Hain. Ell va ser objecte de tota mena d’insults i acusat de ser amic dels “terroristes” del Congrés Nacional Africà, liderat per Nelson Mandela. Als que impulsaven el boicot els van acusar de barrejar la política amb l’esport, i més endavant amb la cultura. Es deia que l’intent de tallar les inversions a Sud-Àfrica perjudicaria a la mateixa gent que volíem ajudar, etc. etc.

Avui dia, per suposat, seria difícil trobar persones que rebutgessin aquella campanya de boicot (i encara més difícil trobar algú que titllés Nelson Mandela de terrorista). Però no val gaire donar suport al boicot a Sud-Àfrica de forma retrospectiva. Els que realment van contribuir a la lluita per la llibertat a Sud-Àfrica van ser els i les activistes que, malgrat els errors que poguessin cometre, van treballar de forma incansable —fent front a atacs i insults— per convertir la lluita internacional contra l’apartheid en un moviment enorme i ampli, amb la demanda de boicot, desinversió i sancions com element central.

Respecte a l’apartheid israelià, hi ha problemes específics. Per exemple, cal molta sensibilitat amb les preocupacions respecte a l’antisemitisme, quan aquestes preocupacions són reals, i no només producte de gent que cobra per aparèixer a tertúlies (veure l’article “Contra el antisemitismo, contra el sionismo” a www.kaosenlared.net).

Hem de tractar els problemes amb cura. No hi ha lloc per la impaciència. Si volem construir un moviment fort —i necessitem un moviment fort i ampli, no només un grup petit dels ja conversos— haurem d’anar guanyant els debats.

El boicot és una tàctica complicada, és cert. Cal fer-la servir amb cura, també és cert. Però això no és motiu per no fer-la servir. (Vegeu també un altre text meu: “Boicot al Estado de Israel: debates y propuestas”, disponible a www.enlucha.org/archivos/boicotisrael.pdf.)

El debat als partits del govern

Aquests dies, molts dirigents dels partits del govern s’han sumat als atacs a l’acció de la Plataforma. Al fer-ho, han mostrat les seves pròpies contradiccions.

El President Montilla, per exemple, ha restat importància a les protestes, i ha afermat que “La Noa té amics a Catalunya”. Això no ho dubta ningú. La qüestió és si el justificar les matances a Gaza la fa una persona apropiada per participar a la Diada. Però no ens ha de sorprendre que el PSC accepti la Noa com a pacifista, donat que la Ministra de Defensa espanyola, militant del PSC, defensa que les tropes espanyoles, que l’altre dia van matar 13 afganesos, també són pacifistes.

El problema va més enllà del PSC. El govern de Rodríguez Zapatero, com es denuncia en una declaració que acaba d’emetre la Plataforma conjuntament amb el Foro Social de Sevilla, està intentant: “enfortir el perfil espanyol al pla internacional. Forma part de la mateixa política que l’obsessió per participar a les cimeres del G-20 per tal de prometre ajudes multimilionàries als bancs. Coincideix amb l’actitud cínica de tractar el govern ultradretà de l’Estat israelià com un interlocutor vàlid, alhora que es boicoteja el govern elegit pels palestins… La presència de tropes espanyoles a l’Afganistan correspon al pagament abonat per Zapatero al govern nord-americà per la retirada de les tropes de l’Iraq el 2004.”

El gener passat el poble català —incloent-hi molta gent del PSC— va sortir al carrer contra la matança a Gaza. Amb la invitació a la Noa a la Diada, els socialistes intenten “disculpar-se” per aquest fet davant Israel i els seus aliats. Es tracta d’un “balanç” fictici, igual que el govern socialista de Madrid, que ven armes a Israel, i després —pel seu “talante” i perquè són “solidaris”— envien tiretes gratis (sempre que no les puguin fer servir Hamas, per suposat).

Esquerra Republicana no ha jugat un paper gens millor. El President del Parlament, Ernest Benach, va convidar la cantant. I després de les protestes, Carod Rovira va declarar que “estem posant Barcelona en el mapa internacional de la judeofòbia”. Cal insistir una altra vegada en la diferència entre l’odi racista vers el poble jueu —que la Plataforma ha denunciat repetidament— i la crítica vers les polítiques bèl·liques de l’Estat d’Israel, que ens sembla vàlida i necessària. O bé Carod no ho entén, o li interessa encobrir-ho. Les persones d’ERC que se senten simpatia pel poble palestí, i n’hi ha bastants, s’han callat aquests dies.

On les contradiccions han estat més fortes ha estat a Iniciativa-EUiA. Això és fruit del seu intent de ser un “partit responsable al govern” a la vegada de ser un referent per alguns activistes de base dels moviments socials. Ja hem vist el pacifisme del kubotan, i el pacifisme de la càrrega dels mossos contra els estudiants anti bolonya; el pacifisme de justificar el bombardeig a Gaza no desentona gaire. Com sabem, és Joan Saura, Conseller d’interior, qui més simbolitza aquesta cara d’ICV. Però se suposa que hi ha una altra cara, més jove, més propera als moviments. I sí, entre aquest sector van aparèixer dubtes respecte a la participació de la Noa.

El seu problema va ser que ells tampoc poden escapar-se de les contradiccions del seu partit. D’aquí la decisió radical de ser-hi, a la tarima, amb la Noa però —això sí— duent un petit pin de la bandera palestina (imagino que el pin devia tenir les mateixes dimensions que el pin republicà que el Cayo Lara portava per visitar el Rei: es tracta de la nova forma de protestar?).

El més increïble és que, segons la premsa, després de la gran interpretació de la Noa, en el paper de pacifista dolguda, una dirigent d’ICV va suggerir que podrien convidar la cantant a un futur acte del partit i acte seguit va denunciar la protesta.

Pel que fa a EUiA, Jordi Miralles va ser un dels que van anunciar la participació de la Noa a la Diada; després aquest partit va emetre un comunicat criticant la cantant i el propi dia onze, activistes d’EUiA participaven a la protesta.

No ens equivoquem, la participació a la Plataforma de dirigents i activistes d’aquests partits ha contribuït de forma molt important a l’èxit de les grans mobilitzacions, i espero que així sigui al futur. Però això no vol dir que altres activistes de la Plataforma no podem criticar-los quan s’equivoquen. Aquests dies s’han equivocat, i molt. Insisteixo, les falses acusacions poden funcionar als mitjans, però amb el temps, la veritat s’imposa. Va passar amb la guerra de l’Iraq, està passant amb l’Afganistan, i ja ha començat a passar amb Palestina.

Zapatero té una visita oficial a Israel programada per l’octubre i acaba d’anunciar l’enviament de 220 soldats més a l’Afganistan: sabem on s’ubica el partit socialista.

ICV i EUiA hauran de decidir si volen acompanyar-lo, mentre ZP va de la mà del govern ultradretà d’Israel i dóna suport a l’ocupació de l’Afganistan. Si els dirigents no s’aclareixen, com em temo, l’hauran de fer les seves bases, pressionant-los i participant al moviment antiguerra i de solidaritat amb Palestina.

El boicot avui, a Barcelona, Catalunya i l’Estat espanyol

El President Montilla ens acusa d’haver “fet un flac favor a la causa palestina”. La pregunta ha de ser, llavors, quin favor a la causa palestina pensa fer la Generalitat?

Convidar una defensora del bombardeig a Gaza a cantar a la Diada, i després permetre que fes un discurs polític, no l’ha estat.

Les coses que es podrien fer, des de la Generalitat, i les altres administracions que ens governen, són moltes, per pressionar a l’Estat d’Israel, perquè compleixi el dret internacional, aixequi l’estat de setge a Gaza i respecti els drets del poble palestí.

L’Ajuntament va gastar molts diners a la Ciutat de Gaza, amb la que està agermanada, incloent-hi la construcció de la Plaça de Barcelona. Les forces israelianes van destruir aquesta plaça el gener passat, conjuntament amb moltes altres coses. En lloc d’abandonar la gent de Gaza, o de simplement tornar a pagar noves obres sense dir res, l’Ajuntament podria demanar a Israel que pagui per allò que ha fet (obligació imposada a l’Iraq després de la invasió de Kuwait).

El Tramvia de Barcelona inclou la participació de Veolia, empresa francesa que col·labora de forma important a la colonització il·legal israeliana de Cisjordània. TMB hauria de demanar que aquesta empresa decideixi si vol treballar per Barcelona o per Israel; no pot fer ambdues coses a l’hora.

La Generalitat podria donar instruccions a tots els seus departaments que no atorguin cap contracte a empreses que col·laborin amb l’Estat d’Israel.

El govern de Madrid —que inclou ministres del PSC— podria fer moltes més coses, tant a l’àmbit local com europeu.

El mínim és deixar de vendre armes a l’Estat d’Israel. Més enllà, s’hauria d’aplicar la clàusula del tractat preferencial de l’UE i Israel, per la qual l’acord no és vàlid quan una part deixa de respectar els drets humans. Sense anar més lluny, el fet d’assassinar 1.300 palestins s’ha de reconèixer com un incompliment d’aquesta clàusula.

Si les administracions fessin tot això, les accions de protesta a actes culturals i esportius deixarien de tenir sentit (si res més, perquè defensors de las massacres ja no serien convidats a Barcelona).

Mentre no ho facin, que no ens vinguin amb crítiques hipòcrites per les nostres accions. Activistes de tota mena hem col·laborat al llarg dels anys a la Plataforma Aturem la Guerra, i tornarem a fer-ho. Només hi ha una condició: oposar-se a les guerres, a qui les fan, i a qui les promouen. Vam veure el gener passat que la gent de base de tots els partits del govern, a l’igual que el conjunt de la societat catalana, es van mobilitzar en solidaritat amb Gaza. És responsabilitat de les direccions d’aquests partits no trair aquest sentiment.

La pregunta és senzilla. Amb l’Estat d’Israel i la seva política de neteja ètnica i bombes, o amb el poble palestí? Nosaltres sabem on som.

David Karvala és militant d'En lluita i membre de la Plataforma Aturem la Guerra