dijous, 29 d’octubre de 2009

Intervenció humanitària?

Columna escrita per al blog de la Plataforma Aturem la Guerra al Triangle

Us vull explicar un cas claríssim d’Estat fallit, on no es pot fer cas als desfasats antimilitaristes. Sembla més que evident que aquí fa falta una intervenció humanitària.

Es tracta d’un país poc conegut i bastant llunyà, controlat per un grapat de narcotraficants, senyors de la guerra i corruptes empresaris.

Grups armats van lliurement, matant a civils amb impunitat. La violència va en augment: els incidents inclouen atacs a pobles rurals i fins i tot un atemptat contra un casament. El conreu d’opi —gairebé eliminat sota l’administració anterior— està cada vegada més estès.

Tal i com denúncia una de les poques diputades que té el país: “Cada vegada hi ha més violència contra les dones i ara, a més a més, és legal.” Aquesta mateixa diputada ha estat expulsada del parlament per acusar alguns dels seus membres de narcotraficants, corruptes i misògins, i la seva vida està amenaçada.

Com si això fos poc, el corrupte president gairebé es va fer amb un nou mandat mitjançant un massiu frau electoral. A causa de les protestes, se celebrarà una segona volta… entre el president actual i un altre candidat de la mateixa nissaga.

O sigui, segur que en aquest cas ningú s’atrevirà a oposar-se a una intervenció internacional per arreglar les coses.

Excepte que el país és l’Afganistan, i porta ja 8 anys gaudint d’aquesta intervenció, amb els resultats anteriorment anomenats.

A la primera meitat d’aquest any, han mort més de mil civils afganesos a la guerra, un 24% més que al mateix període de 2008. Aquests inclouen les 140 persones que van morir en un bombardeig nord-americà el 4 de maig de 2009, a la província de Farah, al sud d’Herat. Només aquest setembre, unes 90 persones van morir quan les tropes alemanyes van ordenar un altre atac aeri nord-americà contra els civils que es feien amb el petroli d’un camió cisterna requisat a l’OTAN.

Aquesta és la missió que la ministra Carme Chacón diu que és de “pau”. És aquí on enviaran 220 soldats més.

El govern espanyol insisteix a fer una distinció entre la seva participació a “la reconstrucció” —una reconstrucció que de totes maneres no arriba a la població afganesa— i la intervenció militar nord-americana (anomenada aquesta, amb un gran cinisme, “Llibertat duradora”). És una distinció que ni EUA ni l’OTAN reconeix. Els equips provincials de reconstrucció (PRT a les seves sigles en anglès), dins els quals les tropes espanyoles treballen, són una part essencial de l’ocupació, com constata el manual de contrainsurgència de l’exèrcit nord-americà. És més, aquest mateix manual explica els orígens dels PRT a les estratègies utilitzades durant la guerra de Vietnam. Potser també aquella va ser una missió humanitària?

Malgrat tot, la majoria de l’opinió pública a l’Estat espanyol segueix oposant-se a l’actual presència militar a l’Afganistan. De fet, la política del govern d’en ZP d’enviar més tropes a l’Afganistan gaudeix d’un suport encara més reduït del que tenia l’Aznar a 2003 per a la guerra de l’Iraq. Només el 3% de la població defensa l’enviament de més tropes, enfront d’un 19% que afavoreix una reducció del contingent, i un altre 41% que exigeix la retirada total.

Davant la terrible situació actual —sense democràcia, sense alliberament de les dones, la majoria del temps sense ni tan sols els serveis més bàsics, i sempre sense seguretat— el poble afganès necessita el suport dels moviments socials de l’Estat espanyol, i d’un reactivat moviment antiguerra.

Hem d’exigir la retirada de les tropes espanyoles d’aquest castigat país, la qual cosa podria ser una contribució clau per acabar amb l’ocupació: només així podrà el poble afganès començar a decidir el seu propi futur, per primera vegada en molts anys.

Aquests mateixos dies s’està iniciant una campanya, a nivell de l’Estat espanyol, a favor d’aquesta demanda. La campanya ja té una data d’inici: els moviments antiguerra de diferents ciutats d’arreu de l’Estat han acordat fer accions al carrer el 28 de novembre.

Si aquesta campanya té èxit, aquesta sí que serà una intervenció humanitària —o millor dit, solidària— de la que podrem sentir-nos orgullosos.