dimecres, 1 d’abril de 2009

Colpejar plegats: el front únic ahir i avui

Article aparegut a L'Heura, abril de 2009

El front únic és una tàctica essencial per aconseguir la unitat d’acció. Durant la història s’han donat diversos casos on s’ha aconseguit aquesta unitat. David Karvala explica com s’ha aplicat a lluites passades i la seva rellevància avui.

Un dels problemes gairebé eterns de l’esquerra anticapitalista és el desajust entre les seves pròpies forces, normalment bastant limitades, i els grans reptes als què s’enfronta.

Davant aquesta situació, activistes del passat van desenvolupar el mètode del front únic. Es tracta de cercar unir les forces de tot el moviment —de l’esquerra anticapitalista, dels partits de l’esquerra institucional, dels sindicats majoritaris, dels moviments socials més moderats…— per a una lluita concreta.

No suposa oblidar les diferències entre aquests sectors. Al contrari, és a la lluita unitària on unes idees conseqüents anticapitalistes poden i han de mostrar el seu valor.

Per entendre què significa això, mirem com s’ha fet al passat.


El front únic a la pràctica: 1917

Les lluites que van culminar amb la revolució bolxevic són un bon exemple de front únic.

Els bolxevics han entrat als llibres d’història com un corrent revolucionari intransigent, però la seva intransigència no excloïa en absolut el treball dins dels moviments amplis, al costat d’organitzacions reformistes.

El 1905, Rússia va passar per una situació revolucionària. Aquesta va esclatar quan 200.000 treballadors en vaga, que es manifestaven per demanar l’ajuda del tsar, van ser rebuts a trets per l’exèrcit de l’autoritari monarca. Tant la vaga com la manifestació havien estat convocades per un sindicat impulsat per la policia. Encara així, els bolxevics es van esforçar a mobilitzar per a ambdues, perquè a aquell moment aquest sindicat tenia el suport de la massa dels treballadors. Absentar-se, per les seves més que òbvies discrepàncies amb la direcció del sindicat, hauria estat apartar-se dels propis treballadors i d’allò que es va convertir en un moviment revolucionari molt important.

Després de la derrota de la revolució de 1905, els bolxevics van cercar tots els camins disponibles per relacionar-se amb els treballadors. Sota les condicions de repressió regnants, això significava treballar a àmbits gens revolucionaris. Segons Lenin: “és obligatori aprendre a actuar legalment als parlaments més reaccionaris, a les organitzacions sindicals, a les cooperatives, a les mutualitats i altres organitzacions semblants, per més reaccionàries que siguin.” Va aclarir: “No actuar al si dels sindicats reaccionaris, significa abandonar a les masses obreres insuficientment desenvolupades o retardades, a la influència dels líders reaccionaris, dels agents de la burgesia...”.

Ni tan sols la calor de la nova revolució que va esclatar amb una sublevació espontània al febrer de 1917, i va fer caure al tsar, va eliminar la necessitat del front únic.

L’exemple més important d’aquest van ser els soviets, organismes de democràcia des de sota i poder directe dels treballadors. Van començar com a comitès de delegats de fàbrica, però es van sumar representants dels soldats, després dels camperols i de tots els sectors oprimits de la societat russa.

Al formar-se, a l’inici de 1917, els soviets van estar dominats pels partits de l’esquerra moderada: els bolxevics només tenien el suport d’una petita minoria. Però, lluny d’absentar-se dels soviets, els revolucionaris van participar plenament, lluitant per les seves idees tant als debats com a la pràctica, i així van anar guanyant influència entre la classe treballadora.

Els dirigents reformistes estaven en contra d’una revolució socialista, i no sols amb paraules. Conjuntament amb elements del vell sistema, van crear un “govern provisional”, que va continuar la guerra i s’oposava als canvis que els treballadors i els camperols estaven impulsant des de sota. Després d’un fallit i desorganitzat alçament al juliol de 1917 per part de soldats i treballadors radicalitzats, el govern provisional va arribar a reprimir durament els bolxevics.

L’extrema dreta, liderada pel general Kornílov, es va envalentir amb la repressió contra l’esquerra revolucionària i, a l’agost de 1917, va intentar un cop militar. Volien acabar amb tota la revolució, inclòs el govern provisional dirigit pel reformista Kerenski. A aquestes alçades, el descrèdit dels dirigents reformistes davant els treballadors i soldats era majúscul, almenys a Petrograd, la capital. L’única força capaç de liderar la resistència contra el cop van ser els bolxevics.

Així que els líders bolxevics, Trotski —a aquest moment empresonat pels reformistes— i Lenin —amagat per no córrer el mateix destí— van haver de decidir si defensaven o no els reformistes contra els seus propis aliats del dia anterior.

Els mariners van anar a la presó per demanar l’opinió de Trotski. Aquest va respondre de forma gràfica: “recolzeu el fusell sobre l’espatlla de Kerenski i dispareu contra Kornílov, després li ajustarem els comptes a Kerenski”.

Lenin ho va descriure així: “En què consisteix el canvi de la nostra tàctica després de la sublevació de Kornílov? Que canviem la forma de la nostra lluita contra Kerenski. Sense debilitar un àpex la nostra hostilitat vers ell, sense retirar cap paraula dita en contra seu, sense renunciar a l’objectiu d’enderrocar a Kerenski, diem: cal tenir en compte el moment; no enderrocarem a Kerenski de seguida; ara encararem d’una altra manera la tasca de lluitar contra ell”.

Sovint es pensa que amb el front únic els i les revolucionàries fan les paus amb el reformisme. Com es va veure el 1917, és totalment el contrari: el front únic permet passar d’un debat teòric sobre les virtuts de les idees revolucionàries o reformistes, a demostrar a la pròpia lluita que la política revolucionària és la millor forma de fer front als atacs de la classe dirigent.

La decisió dels bolxevics, d’unir-se a la lluita contra el cop militar, va ser gairebé l’últim pas per aconseguir el suport majoritari dels treballadors i soldats, necessari per dur a terme la revolució socialista d’octubre de 1917.

La Internacional Comunista

La victòria de la revolució bolxevic va inspirar activistes de tot el món per crear partits comunistes. El 1919 es va fundar la Internacional Comunista, amb l’objectiu d’unir aquests nous partits en un moviment revolucionari mundial.

A alguns països, els va costar als dirigents russos convèncer els activistes revolucionaris de la necessitat d’organitzar-se en partits independents dels reformistes. Però, un vegada superat això, el problema ràpidament es va convertir en un altre: convèncer-los de la necessitat de la unitat a la lluita, fins i tot amb els reformistes.

El context va ser la crisi econòmica que es va fer notar a partir de 1921, amb atacs a les condicions de vida per part dels capitalistes.

El revolucionari canadenc, John Riddell, ha estudiat com la Comintern, al seu congrés de 1922, va fer front a aquesta situació: “La majoria dels treballadors políticament conscients dels principals països d’Europa encara seguien els partits reformistes, malgrat que les direccions d’aquests partits havien traït la classe treballadora: primer portant-los a la carnisseria de la Primera Guerra Mundial, després al final de la guerra, bloquejant els intents de crear el socialisme. Però no hi havia suficient amb denúncies a aquests partits. La Comintern va argumentar per la unitat dins la classe treballadora, que a cada indústria s’havia de lluitar per agrupar a tothom en una lluita unificada.”

Riddell explica que aquesta estratègia no simplement va sorgir des de dalt: “llegint les actes del congrés et dóna una sensació del gran pes dels propis lluitadors de base a crear aquesta política”.

Aquesta tàctica va provocar oposició entre alguns sectors dels nous partits comunistes. Alguns van suggerir un “front únic” només amb les bases dels partits reformistes, excloent a les direccions traïdorenques. Trotski, llavors un destacat dirigent de la Comintern, va rebatre aquesta idea: “Aquesta pregunta és el fruit d’un malentès. Si haguéssim pogut unir a les masses obreres al voltant de la nostra bandera, o de les nostres consignes normals, enxiquint les organitzacions reformistes, partits o sindicats, seria, certament, la millor de les coses. Però a aquest cas la qüestió del front no es plantejaria ni fins i tot sota la seva forma actual.

La qüestió del front únic es planteja perquè fraccions molt importants de la classe obrera pertanyen a les organitzacions reformistes o els donen suport. La seva experiència actual no és encara suficient per fer-los abandonar-les i organitzar-se amb nosaltres.”

Els principis elaborats per la Comintern van ser aplicats amb més o menys habilitat a les lluites dels següents anys, i després van anar desapareixent de l’estratègia dels partits comunistes. Encara així, les experiències i debats d’aquest període, dins un moviment revolucionari internacional, són un actiu sense preu per a les i els activistes d’avui.

Tercer període: sectarisme davant els nazis

L’abandó de la tàctica de front únic als anys 30, amb l’aplicació de polítiques oposades, però igualment desastroses, davant la pujada primer de Hitler i després de Franco, només es pot entendre al context dels interessos dels buròcrates que dirigien l’URSS.

Al llarg dels anys 20, amb el fracàs de la revolució internacional, l’URSS es va allunyar cada cop més de l’explosió democràtica de 1917. Entre 1927 i 1929, la burocràcia dirigida per Stalin es va fer amb el poder per complet, duent a terme una contrarevolució. Van adoptar un discurs molt “esquerrà” per encobrir aquest pas.

Segons ells, el 1928, havia començat un “tercer període” del capitalisme, al qual el feixisme i la socialdemocràcia eren simplement dos instruments de la burgesia a la seva lluita contra els treballadors combatius i el partit comunista. Moscou va imposar als partits comunistes una política sectària, excloent qualsevol col·laboració amb els socialdemòcrates i dividint els sindicats, per crear petits “sindicats vermells”.

Així que durant la pujada al poder de Hitler a Alemanya, mentre els esquadrons nazis atacaven jueus i sindicalistes al carrer, el partit comunista alemany (KPD) va declarar que un govern socialdemòcrata seria mil vegades pitjor que una dictadura feixista oberta. El dirigent comunista, Thälmann, va argumentar el 1931 (dos anys abans de la presa de poder nazi), que “el feixisme no començarà quan arribi Hitler, va començar ja fa temps”. El KPD es va presentar com l’únic partit antifeixista; la resta eren simplement variants del feixisme, i no tenia sentit col·laborar amb ells contra els nazis.

És cert que el partit socialdemòcrata alemany (SPD) tenia un terrible historial. El 1919 havia assassinat a Rosa Luxemburg i a Karl Liebknecht, destacats revolucionaris, i havia contribuït de forma decisiva en la derrota de la revolució alemanya (Veure L’Heura, desembre 2008). El 1929, el cap de policia de Berlín, socialdemòcrata, va prohibir les manifestacions del primer de maig; 30 persones van morir a la conseqüent repressió.

Trotski coneixia aquests fets, però va proposar una política totalment oposada a la de l’estalinista KPD.

Va insistir a la necessitat del front únic contra el feixisme, citant l’experiència dels bolxevics a la lluita contra Kornílov el 1917.

El 1931, Trotski va escriure: “La indiscutible majoria dels obrers socialdemòcrates vol lluitar contra els feixistes, però, de moment, encara, únicament junt amb les seves organitzacions. És impossible saltar-se  aquesta etapa. Hem d’ajudar als obrers socialdemòcrates a verificar a la pràctica… el que valen les seves organitzacions i els seus caps quan és qüestió de vida o mort per a la classe obrera.”

Igual que el 1917, Trotski va insistir al fet que això no implicava amagar les diferències amb els reformistes: “Cap plataforma comú amb la socialdemocràcia o els dirigents dels sindicats alemanys…! Posar-se d’acord únicament sobre la manera de copejar, sobre qui i quan copejar!” L’important era impulsar l’acció real al carrer.

El KPD va rebutjar aquesta idea rotundament. Com a màxim, va parlar del “front únic des de sota”, que la Comintern havia rebutjat el 1922.

El front únic podria haver funcionat. A les eleccions legislatives de 1930, els nazis van augmentar els seus vots fins a 6.400.000. El KPD també va créixer, fins gairebé 4.600.000 vots. El SPD va baixar molt, però encara així, amb més de 8,5 milions, va ser el partit més votat.

La força potencial de l’esquerra al seu conjunt, la de la classe treballadora, era molt major que la del feixisme, sobretot a la lluita. Hitler va arribar al poder perquè aquesta força no es va utilitzar.

Als pocs llocs on es va intentar —de vegades gràcies als esforços del petitíssim grup de seguidors de Trotski— es va aconseguir crear un moviment unitari contra els nazis a nivell local. Molts activistes de base, tant del SPD com del KPD, van donar suport a aquestes iniciatives. Però les forces a favor del front únic van ser insuficients per superar l’oposició de les cúpules d’ambdós partits.

Els dirigents socialdemòcrates van jugar un paper criminal. Però és innegable que la desastrosa estratègia sectària practicada pel partit comunista alemany va tenir gran part de la culpa en permetre la victòria nazi el 1933.

Front Popular: unitat amb la burgesia

La política sectària del “tercer periode” va ser tirada per la borda no pels dirigents, sinó per la pròpia classe treballadora.

Els feixistes francesos, envalentits per la victòria nazi, van fer un intent de cop el 6 de febrer de 1934. Sis dies després, a una vaga general contra els feixistes, manifestants socialistes i comunistes van marxar plegats per primera vegada en anys, al crit de “Unitat, unitat!”.

Al maig de 1934, la direcció soviètica va començar a obrir-se a la idea d’una aliança contra el feixisme.

La victòria de Hitler va representar una clara amenaça per a l’URSS, amenaça que la visió sectària del “tercer període” s’havia demostrat incapaç de frenar. Però la nova política estalinista va consistir a cercar, no la unitat obrera, sinó aliances diplomàtiques amb països capitalistes, principalment amb França i Gran Bretanya, enfront d’Alemanya.

La tasca del PCF a aquesta situació no era lluitar pels interessos dels treballadors —i ni de bon tros per la revolució— sinó subordinar-ho tot a la consecució d’un pacte franco-soviètic.

El dirigent del PCF, Thorez, després d’anys de negar-se a col·laborar fins i tot amb els socialistes, es va dedicar a atreure al “Partit radical”, un partit de centre i defensor de la propietat privada. Aquest flirteig va significar amagar les diferències polítiques: Thorez va declarar el seu acord amb el programa del Partit radical.

Al maig de 1935, l’URSS fins i tot va signar un pacte de defensa mútua amb el govern dretà francès. Stalin va declarar que “comprèn i aprova plenament la política de defensa nacional de França amb l’objectiu de mantenir la seva força armada a un nivell que garanteixi la seguretat”. El PCF va adoptar la mateixa actitud. Com va denunciar Trotski a aquest moment, Thorez i la resta de la direcció del PCF “es transformen obertament en el policia estalinista del proletariat francès”.

Mentrestant, la plataforma electoral del front popular es va limitar a les posicions del centrista partit radical. A plena crisi, el PCF va declarar el seu respecte per la propietat privada, rebutjant la demanda dels socialistes d’incloure nacionalitzacions al programa electoral.

El front popular va arrasar a les eleccions d’abril i maig de 1936, i el socialista Léon Blum es va convertir en primer ministre de França al juny.

La victòria va ser rebuda amb entusiasme pels treballadors, amb una explosió de vagues i ocupacions. Però en quant aquestes van començar a passar els límits del programa del front popular, el lema del PCF va ser “hem de saber com acabar una vaga”. Thorez va insistir al fet que no es fes res que causés problemes al govern. El partit comunista va tenir una presència molt important a aquestes lluites i va aconseguir contenir moltes d’elles.

A l’Estat espanyol, al mateix període, va haver-hi un Govern del front popular, que al juliol de 1936 va patir el cop franquista. Igual que a França, els dirigents comunistes van fer tot el possible per contenir l’oposició a Franco dins el marc del capitalisme, esperant així aconseguir el suport de les democràcies burgeses. La fallida del front popular es va evidenciar quan ni tan sols el govern frontpopulista francès va acudir a ajudar el seu homòleg espanyol.

El front popular gal va sucumbir el 1938. El partit radical —aliat tan desitjat pel PCF dos anys abans— va declarar que ja no col·laboraria amb els comunistes. Els “radicals” van formar govern amb la dreta, i es van dedicar a revertir les reformes introduïdes el 1936. El 1940, el mateix parlament elegit el 1936, amb massiva majoria del front popular, li va donar el poder al Mariscal Pétain, col·laborador dels nazis.

La vigència del front únic

El balanç històric és claríssim per a qualsevol anticapitalista. La tàctica del front únic va contribuir a l’èxit —encara que només fos temporal— de la revolució russa. Més recentment, ha estat la forma de funcionar de la major mobilització dels últims anys, del moviment antiguerra, així com del moviment antifeixista a Gran Bretanya. Les polítiques del “tercer període” i del front popular, en canvi, van ser desastroses.

A més a més, ha de ser evident que aquestes polítiques van respondre, no a les pròpies necessitats de la lluita, sinó als interessos de la burocràcia dirigent soviètica.
Tristament, fins i tot avui en dia, després de la caiguda de l’URSS, algunes d’aquestes idees encara tenen suport.

L’esperit del front popular subjau, ho sàpiguen o no, a l’actuació dels buròcrates sindicals que intenten mantenir la “pau social” i evitar vagues. En un sentit, també està present a l’idea de “moviments sense partits” que defensen alguns anticapitalistes, que intenten impedir que els grups explícitament polítics expressin idees que no siguin de consens.

Però molt més estesa entre els activistes anticapitalistes —un altre cop, sense saber el seu origen— és la política del tercer període: la negació per principi a treballar amb organitzacions reformistes.

Hi ha dos arguments típics que val la pena analitzar.

El primer: “El diuen reformisme i no ho és”. N’hi ha que accepten que el front únic va funcionar al passat, però argumenten que ara el reformisme ha canviat tant el seu caràcter —efectivament deixant de ser-ho— que ja no es poden plantejar lluites conjuntes.

Una objecció immediata a aquest argument és que els crims del reformisme no són nous. El KPD va recordar el terrible historial del SPD per rebutjar una lluita unitària contra el nazisme, amb el resultat de milions de morts a l’Holocaust.

Més important, la transformació o fins i tot la desaparició d’un partit reformista en concret no acaba amb el reformisme com a tal. Aquest té arrels molt profundes, al propi funcionament del sistema i a la naturalesa de la consciència de gran part de les i els treballadors.

La classe treballadora no és un monòlit revolucionari, que sempre lluita contra el capitalisme.

Trotski va descriure com, sent alumne de secundària, veia que una minoria sempre donava suport a les autoritats. D’altra banda, sempre hi havia una minoria combativa, els que es resistien, passés el que passés. I després, al mig, estava la majoria, amb les idees confuses. Segons el moment i les experiències viscudes a cada pas, aquest bloc intermedi podia deixar-se arrossegar —o convèncer— pels uns o pels altres.

El revolucionari italià Gramsci ho va descriure de forma més filosòfica com “consciència contradictòria”, on les idees provinents d’experiències molt variades convivien als caps de la gent; idees molt radicals amb altres molt conservadores. És aquesta barreja la que forma la base del reformisme: la combinació del desig que les coses canviïn, amb la creença que l’únic que es pot esperar és alguna petita millora a través del sistema.

Aquestes idees existiran mentre existeixi el capitalisme, reflectint-se als partits institucionals d’esquerres, als sindicats majoritaris, a les grans ONGs…
El reformisme pot canviar la seva forma, però no desapareix.

El segon: “Els reformistes no volen un front únic”. La veritat és que els dirigents dels partits socialdemòcrates i els sindicats majoritaris sempre eviten, si poden, col·laborar amb l’esquerra anticapitalista. El seu problema és que les seves bases volen millores i poden veure la necessitat d’una lluita unitària, si hi ha una esquerra anticapitalista capaç de plantejar-la. És aquesta la qüestió fonamental avui.

Trotski va explicar el 1922 que “el problema del front únic no es planteja als països en què el Partit Comunista apareix com l’única organització que dirigeix la lluita de les masses treballadores.” En canvi: “on el Partit Comunista comprèn a la quarta o tercera part de l’avantguarda proletària, la qüestió del front únic es planteja amb tota la seva agudesa.”

És evident que avui en dia no estem en cap d’aquestes dues situacions. S’aplicaria més l’altra possibilitat plantejada per Trotski, a la que els revolucionaris organitzats “només representen una minoria numèricament insignificant”, amb la qual cosa “la qüestió de la seva actitud cap al front de la lluita de classes no té una importància decisiva”, i “les accions de masses seran dirigides per les antigues organitzacions [reformistes]”.

Seguint aquesta anàlisi, el principal obstacle per al front únic no són els dirigents reformistes, sinó la falta de pes social de l’esquerra anticapitalista. És evident que a l’Estat espanyol cap organització de l’esquerra anticapitalista està en condicions de proposar una lluita unitària —diguem, una vaga general contra la crisi— a les cúpules de CCOO i la UGT.

Encara així, Trotski és massa contundent. A llocs concrets, o a lluites concretes, sí que és possible que el conjunt de les forces anticapitalistes tinguin suficient pes com per obligar les organitzacions reformistes a participar a lluites unitàries.

Un bon exemple es va viure a Barcelona a principis d’aquesta dècada. El ràpid creixement del moviment anticapitalista a la ciutat a l’any 2000, i el dinamisme demostrat a la mobilització contra el Banc Mundial a 2001 i després contra una cimera de la UE a 2002, van fer que els partits institucionals de l’esquerra i els sindicats majoritaris se sumessin a aquesta última manifestació. A 2003, aquestes forces es van integrar a la Plataforma Aturem la Guerra, al costat dels diversos sectors de l’esquerra anticapitalista, contribuint que el moviment antiguerra fos tan gran i dinàmic a Catalunya.

A Madrid, en canvi, totes les grans mobilitzacions contra la guerra les han convocat el PSOE, CCOO, etc., sense haver de comptar amb els moviments socials independents d’ells ni amb l’esquerra anticapitalista. Com a resultat, encara que les manifestacions han estat igual de grans que les de Barcelona, han tingut un contingut més moderat i no han portat a la creació d’un moviment ampli.

La clau a Barcelona va ser l’existència d’una esquerra anticapitalista —composta per militants de grups polítics i per activistes de moviments socials— relativament coordinada i activa, així com oberta —encara que no sense debats— a la col·laboració amb els sectors més moderats.

Si es donen aquestes condicions, és difícil per als dirigents reformistes rebutjar la lluita unitària per molt que vulguin.

Front únic i organització anticapitalista

Acabem amb dues conclusions.

Primer, que el front únic continua estant vigent com a mètode de lluita, i seguirà sent-ho mentre existeixi el capitalisme tal com el coneixem.

Segon, que la dicotomia entre moviment ampli —és a dir, front únic— i esquerra anticapitalista organitzada —digui’s o no partit— és falsa.

No hi haurà moviments de base forts i arrelats si l’esquerra anticapitalista no lluita per ells. Així que és essencial l’articulació d’aquesta esquerra, aglutinant totes les forces anticapitalistes disposades a unir-se a aquesta tasca.

D’altra banda, si aquesta esquerra anticapitalista vol influir a les lluites reals i deixar de ser només una petita minoria, ha de relacionar-se amb l’enorme massa de la classe treballadora que actualment segueix una o altra variant del reformisme. Ha d’aplicar, a les condicions d’avui, les lliçons històriques del front únic.