dijous, 11 de setembre de 2008

En defensa de la cultura mestissa

Davant les exigències que els immigrants “coneguin la cultura espanyola”, David Karvala argumenta que la cultura que es viu i es gaudeix a les ciutats de l’Estat espanyol és mestissa.

Article escrit per a En lluita:

Davant la crisi econòmica, molts polítics ens proposen… obligar els immigrants a “conèixer la cultura espanyola”. Segons el baròmetre del Real Instituto Elcano de juny 2008, tenen cert suport popular: el 54% dels enquestats creu que “els immigrants no s’adapten a la cultura espanyola”.

Sense entrar a si això serviria per a alguna cosa, cal preguntar-se: quina és aquesta cultura que han de conèixer?


Compartim una cultura el rei Juan Carlos i els que ni tan sols tenim el dret de cremar les seves fotos? Realment Emilio Botín comparteix la cultura amb la gent que neteja les seves cases?

I als milions de persones que se senten catalanes, basques o gallegues, també se’ls exigirà que adoptin la cultura espanyola?

Si la cultura espanyola són les curses de braus, què passa amb la gent que s’oposa a aquest “art”? (el primer intent de prohibir-lo data de 1567).

La cuina es basa en ingredients (arròs, cítrics…) i mètodes portats a la península pels musulmans; és a dir, més que espanyola, és una dieta mestissa.

On més es reconeix el mestissatge és a la música, fins al punt que l’Ajuntament de Barcelona utilitza la música del Raval —i el que queda del barri després dels seus plans urbanístics— com a reclam turístic.

Aquesta nova música seria impensable sense la recent immigració. Fa 10 anys, la població barcelonina categoritzada com “immigrant” era menys del 2%. Ara, al meu barri adoptiu del Raval, és la meitat.

Però aquesta és només una etapa de la immigració a Barcelona; una onada anterior va arribar als anys 50 i 60, procedent sobretot d’Andalusia. No apareix a les xifres, però va deixar una profunda empremta cultural, per exemple la Rumba Catalana, creada per la comunitat gitana barcelonina a partir d’elements del flamenc i de la música llatina.

Un dels seus principals exponents, Peret, és gitano català, però un altre va ser Gato Pérez, argentí afincat a Barcelona, que va començar a cantar Rumba Catalana —i en català— als anys 70.

I és la Rumba Catalana, més que el flamenc pur, la que aporta la part “espanyola” a la música de grups com Ojos de Brujo.

Però ni el flamenc original era “100% espanyol”; a més de l’aportació de la cultura gitana, va haver-hi moltes altres influències, especialment àrabs.

Així que els que van criticar la “falta de puresa” del nou flamenc, que va barrejar aquest amb elements de rock i salsa als anys 80 i 90, es van equivocar de ple.

Però no hi ha dubte que la nova música mestissa ha donat un salt important.

Ojos de Brujo, per exemple, inclou elements de rap, de reggae… El grup que pren el seu nom del codi postal del Raval, 08001, l’integren músics de tots els continents, amb una gran influència magribina i subsahariana.

Tampoc hem d’oblidar la cultura Hip Hop que tant s’estén a les grans ciutats, amb una important contribució immigrant. A les últimes festes del Raval, em va agradar molt l’actuació de Huellas Negras, uns joves d’origen pakistanès que canten rap en castellà i panjabi.

Tot això forma part de la cultura real que es viu a l’Estat espanyol. Això no exclou altres milers d’elements —des de la literatura del segle d’or fins a les pel·lícules d’Almodóvar— però hem de deixar endarrere les visions tancades i espanyolistes sobre la cultura.

A aquesta columna no es posen gaires cites de Lenin. Però aquí toca: “La consigna de la democràcia obrera no és la ‘cultura nacional’ sinó la cultura internacional de la democràcia i del moviment obrer mundial.”

Dit d’una altra manera, els i les activistes de Barcelona, Madrid, Sevilla… ens sentim més prop de Bob Marley, Cheb Khaled o Amy Winehouse que de Julio Iglesias: les nostres cultures no són exclusivament nacionals.

A Catalunya —contràriament a les fantasies de Losantos, El Mundo etc.— el fet que ens oposem als atacs espanyolistes a la cultura i la llengua catalanes no implica que ens tanquem en aquestes; no és per res que Barcelona és la capital del mestissatge.

Estem vivint, sense dubte, un augment alarmant del racisme, i les xifres citades al principi són una mostra d’això. Però el mateix baròmetre va revelar que el 72% pensa que la immigració produeix una societat més rica i plural culturalment; entre els de 18-30 anys, aquesta xifra és del 80%.

És evident que aquest mestissatge cultural, lluny d’amenaçar la convivència social, amenaça els qui volen dividir-nos mitjançant el racisme.