dimecres, 16 d’abril de 2008

Mahal·la: La Intifada egípcia - De Palestina i del preu del pa

Article aparegut al Setmanari La Directa

Les protestes massives a Egipte de les últimes setmanes —i la brutal repressió estatal que les ha rebut— són només l’exemple més recent d’una onada de lluites que amenacen aquest important aliat d’Occident. David Karvala, que ha tornat fa poc del país àrab, explica la crisi.

El diumenge, 6 d’abril, havia de ser un dia de vaga i ocupació a la planta tèxtil de Mahal·la, una ciutat de mig milió de persones a uns 140km al nord del Caire.

Així ho havien decidit els 25.000 treballadors i treballadores d’aquesta enorme fàbrica, que lluiten per un augment salarial, en un sector on el sou típic és de uns 30€ al mes. També denunciaven la corrupta direcció de l’empresa estatal, responsable per portar la companyia a la ruïna, possiblement preparant-la per a la privatització.


A més a més, la pròpia protesta desafiava el sindicat oficial o vertical, que s’hi oposava.

Però el règim de Hosni Mubarak —dictador d’Egipte des de fa 27 anys— va prohibir la vaga. Dies abans, les forces de seguretat havien pres la ciutat, intimidant els activistes de la fàbrica. La matinada del dia 6, hores abans de l’aturada, van envair la planta, detenint a 150 treballadors.

Van poder avortar la vaga, però no el descontent.

La tarda del mateix dia 6, milers de treballadors i altres residents de Mahal·la van començar a manifestar-se al centre de la ciutat.

El suport popular no es devia només a la solidaritat. Hi ha ràbia davant les pujades de preus que han arrasat Egipte als últims mesos. Sobretot, hi ha una crisi del pa, el menjar bàsic de la població. Als forns que venen pa subvencionat per l’estat, les cues són llargues i desesperades —les baralles ja han causat morts— i sovint s’esgoten les existències. Als forns privats, els preus han augmentat en cinc vegades, principalment per la pujada internacional dels cereals.

La policia va atacar els manifestants de Mahal·la amb bales de goma, gasos lacrimògens i foc real, deixant unes 800 persones detingudes, centenars de ferits, i al menys dos morts.

Les seves accions van provocar una Intifada.

A partir de la nit del diumenge 6 d’abril, desenes de milers de persones es van enfrontar a la policia amb pedres, muntant barricades, i tirant avall els cartells del dictador Mubarak, tant a la pròpia ciutat de Mahal·la com a diversos pobles propers.

També hi havia protestes a altres regions d’Egipte, incloent intents, reprimits per la policia, de fer vaga a algunes fàbriques.

Al Caire, part del moviment per la democràcia havia cridat, mitjançant SMS i Internet, a una aturada ciutadana, coincidint amb la vaga de Mahal·la. Una vaga general no es pot organitzar així, però molta gent es va absentar de la feina, i centenars d’activistes es van concentrar al centre de la ciutat, sota forta pressió policial.

A les universitats, milers d’estudiants van marxar en solidaritat amb les lluites obreres, i contra la repressió i la dictadura.

Els disturbis van continuar uns dies més, principalment a Mahal·la.

Mentre, el 8 d’abril, es van celebrar unes eleccions municipals més que dubtoses. Dels 10.000 candidats que el principal partit d’oposició, els Germans Musulmans, volien presentar, tots menys 21 van ser prohibits. Amb tàctiques així, el partit de Mubarak, el “Partit Nacional Democràtic”, es trobava sense oposició per accedir al 90% dels escons. És un exemple més de la “democràcia” que impulsen EUA i els seus aliats.

El balanç d’aquestes experiències és contradictori.

L’aspecte negatiu és, evidentment, la repressió. Encara hi ha centenars de detinguts, i dues famílies han perdut persones estimades.

Però per altra banda, representa un punt d’inflexió. Repassem la història recent del país.

L’any 2000, la segona Intifada palestina va inspirar solidaritat a Egipte, amb la creació de xarxes d’activistes a moltes ciutats. Aquestes xarxes es van convertir en el moviment contra la guerra a l’Iraq, amb protestes —il·legals i durament reprimides— de desenes de milers de persones, al centre del Caire al març de 2003. L’any 2005, aquestes forces socials es van unir en una nova campanya per la democràcia, Kifaya (“Prou”).

Però aquests moviments tenien més força entre les professions liberals i els estudiants que no pas entre la classe treballadora.

Per això, és molt important l’onada de lluites obreres que viu Egipte, iniciada per una vaga anterior a Mahal·la, al desembre de 2006. Des de llavors, l’acció s’ha estès a altres fàbriques del tèxtil; al transport públic; a l’ensenyament; a la sanitat; a l’administració estatal… Fins ara, l’estat no havia gosat reprimir-les, i intentava limitar-les a qüestions econòmiques, evitant a tota costa que connectessin amb els moviments polítics.

Ara, aquesta tàctica s’ha trencat del tot.

Els Germans Musulmans, malgrat comptar amb un milió de seguidors, és una organització moderada, dirigida per homes de negocis, que s’ha mostrat indecisa davant les vagues. Però altres corrents polítics del moviment, com els nasseristes, i sobretot els socialistes revolucionaris, malgrat les seves forces molt modestes, han aconseguit connectar amb els i les activistes a les fàbriques, i han contribuït molt a les lluites obreres.

Per altra banda, els mateixos treballadors han viscut en carn pròpia la realitat de la dictadura. L’acció dels sindicats estatals, que justifiquen els sous de misèria, obliga als i les vaguistes a posar en qüestió el règim. Ells mateixos fan les connexions entre les seves lluites i la situació dels palestins de Gaza davant els atacs israelians. Així que, quan Hamas va obrir la frontera entre Gaza i Egipte, el primer camió que va entrar a la Franja des d’Egipte portava ajut —per un valor de 40 sous mensuals— de les fàbriques en lluita.

Moltes coses comencen a canviar. En una assemblea, un home parlava del paper de “les senyores”. Una treballadora li va interrompre: “No ens diguis senyores! Som treballadores i n’estem orgulloses. Treballem a la fàbrica, treballem a casa i treballem a la granja. Som treballadores!”

Una activista a Mahal·la va explicar: “Els nanos estan tirant pedres, igual que a la Intifada palestina, mentre criden ‘La revolució ha arribat’.”

Això és exagerar, però no es pot negar el potencial del nou moviment.

Les lluites entorn al 6 d’abril mostren la possibilitat de generalitzar i d’unir la lluita per la democràcia i contra l’imperialisme amb les lluites obreres.

Tota la política bèl·lica de Bush a l’Orient Mitjà depèn del suport de règims locals com el de Mubarak. Egipte rep uns 2 mil milions de dòlars l’any d’ajut militar d’EUA, i és un aliat essencial d’Israel, al que subministra el ciment que necessita per al mur de Cisjordània. L’estat de setge contra la Franja de Gaza —fronterera amb Egipte— seria impossible sense la col·laboració de Mubarak.

Aquestes lluites, al posar en qüestió la continuïtat del règim de Mubarak, representen un potencial enorme per a la llibertat de Palestina i contra l’imperialisme a la regió.

Per tot això, ens toca solidaritzar-nos amb les lluites a Egipte. Rebrem més notícies d’aquest país.

Més informació: http://concairo.blogspot.com/