dissabte, 1 de març de 2008

A 5 anys del 15-F: la lluita contra la guerra avui

Article aparegut al L'Heura, març de 2008. [También en castellano]

Aquest 15 de març, hi haurà manifestacions a moltes ciutats del món, per recordar el 5è aniversari de la invasió de l’Iraq. David Karvala argumenta que continua sent necessari un moviment fort i ampli contra les guerres i ocupacions a l’Orient Mitjà.

No cal dir que matar a centenars de milers de persones és en sí mateix obscè. Però l’obscenitat sembla encara major en saber que es va ocupar l’Afganistan sota el nom d’Operació Llibertat Duradora, i que el patiment de l’Iraq es deu a l’Operació Llibertat Iraquiana.

Després de més de 6 anys d’ocupació per part d’eua i de l’otan, la situació a l’Afganistan és cada cop més desesperada. Les dones afganeses pateixen ara no sols l’opressió a mans d’islamistes de dretes, sinó també els efectes d’una societat destrossada per la guerra i l’ocupació. Els homes i els nens no ho tenen millor. Ha quedat en evidència que la tan cloquejada reconstrucció només serveix per reconstruir els comptes bancaris de les empreses nord-americanes. La resistència armada, cada vegada més estesa i activa, no està formada tan sols per talibans; molts camperols, tips de perdre familiars sota les bombes de les forces ocupants, comencen a lluitar contra aquestes. Als anys 80, l’Afganistan va ser un Vietnam per a l’urss, ara ho és per a l’OTAN.

A l’Iraq, igual que a l’Afganistan, l’ocupació només ha empitjorat la vida de la població. La societat iraquiana d’abans de la guerra estava ben lluny de ser perfecta —quina societat ho és?—, però no es caracteritzava per patir assassinats sectaris, ni atemptats suïcides als seus mercats. Ha estat l’ocupació la que ha trencat la convivència que existia entre la gent de l’Iraq.

La resistència nacional iraquiana —un moviment heterogeni i dividit, però molt diferent dels grups afins a Bin Laden— continua lluitant contra l’ocupació del seu país, malgrat els seus problemes. Al gener de 2007, Bush va anunciar l’enviament de 21.500 efectius més a l’Iraq, el anomenat “surge”, amb l’objectiu d’acabar amb la resistència. La reducció d’atemptats des de llavors s’ha celebrat com un èxit d’aquesta estratègia. L’explicació real és més complexa. La política nord-americana de divideix i venceràs —principalment entre xiïtes i sunnites— ha produït els seus efectes. Els esquadrons de la mort —associats amb l’administració de l’ocupació— han acabat, en gran part, la seva neteja sectària, segregant xiïtes i sunnites. D’altra banda, en moltes parts de l’Iraq, eua ha passat de lluitar contra la resistència, a pagar 300$ al mes als milicians, als que anomena “ciutadans preocupats”. I finalment, el dirigent xiïta Muqtada Al-Sadr, partidari d’una lluita unitària contra l’ocupació, va declarar un alto el foc de 6 mesos a mitjans de 2007, per poder depurar de les seves forces elements que duien a terme accions sectàries en nom seu.

Tanmateix, desenes de milers d’iraquians són a les presons de l’ocupació i milions més són refugiats.

L’opinió de la població iraquiana està clarament en contra de l’ocupació, diguin el que diguin els polítics iraquians col·laboradors. Això s’expressa més enllà de la resistència armada; per exemple en l’activitat de la Federació Iraquiana de Sindicats Petroliers, que lluita pels drets laborals enfront l’ocupació. Però, sobretot va quedar palés amb la massiva manifestació —entorn a un milió de persones— convocada per Muqtada Al-Sadr a Najaf, el 9 d’abril de 2007, exigint la sortida d’eua.

Existeix a l’Iraq una oposició àmplia i generalitzada a l’ocupació nord-americana, més enllà de les pujades i baixades de les accions militars.

A Palestina, durant 2007, les forces israelianes van matar a 373 palestins (290 a Gaza), d’ells 53 eren menors i entorn al 35% civils, segons un informe de B’Tselem, el Centre Israelià pels Drets Humans als Territoris Ocupats. Per si això fos poc, estan les divisions entre palestins.

La negació de l’Estat d’Israel a reconèixer l’elecció d’Hamas a l’Autoritat Nacional Palestina i, sobretot, el suport a aquest boicot per part d’eua i de tots els estats de la Unió Europea ha exacerbat aquestes divisions.

Van finançar i van armar al partit derrotat, Fatah, per enfrontar-se al govern d’Hamas. Gaza va patir un estat de guerra al juny de 2007, que només va acabar amb l’expulsió dels corruptes dirigents de Fatah, especialment amb la de Muhammad Dahlan.

A Cisjordània, Mahmud Abbas va aconseguir imposar el seu cop d’estat; des de llavors ha reprimit durament als moviments crítics amb la política de Fatah, tancant 92 entitats de caritat associades a Hamas i detenint centenars d’activistes de l’organització islamista.
Les reunions amb Israel continuen, com a Annapolis, sense que s’acabin ni les agressions de l’exèrcit israelià ni les expropiacions de territori palestí.

L’Estat de setge imposat a Gaza, amb els talls de llum i d’altres serveis bàsics, es va trencar parcialment a finals de gener, quan Hamas va volar part del mur que separa a la franja d’Egipte. Durant un temps va ser possible el pas de persones i mercaderies. El règim prooccidental de Mubarak es va enfrontar a manifestacions multitudinàries en solidaritat amb Palestina en les principals ciutats d’Egipte, i va ser obligat a cedir durant un temps. Ja veurem com es resol la situació.

A Líban, ni l’intent d’invasió israeliana ni les accions del govern prooccidental —actualment il·legal, sota la Constitució libanesa— han aconseguit trencar l’oposició política o la resistència armada, ambdues construïdes per sobre de les divisions religioses i polítiques que pateix el país. Hezbol·là —el moviment polític d’inspiració islamista que més s’ha acostat al moviment anticapitalista i que més, malgrat les seves limitacions, s’ha esforçat per connectar les qüestions de l’imperialisme i del sionisme amb la lluita per la justícia social— apareix sovint en la llista dels enemics principals d’eua a la zona.

Les amenaces de Bush d’atacar l’Iran constitueixen la fase més recent de la “guerra contra el terror”. A aquesta qüestió tornarem més endavant.

El gran pla d’EUA

L’actual política bèl·lica d’eua no va començar amb l’11 de setembre de 2001. El 3 de juny de 1997, un grup d’individus va signar una declaració —el Projecte per al Nou Segle Americà (pnac, en les seves sigles en anglès)— en la que van proposar “modelar un nou segle favorable als principis i interessos nord-americans”, a través de l’adopció d’una política exterior dirigida a aquest fi i d’un augment important en la despesa militar del seu país. Van identificar el perill en què, a causa del sorgiment de noves amenaces, eua podia perdre el domini que havia aconseguit durant el s.xx, per la qual cosa feia falta prendre mesures preventives.

Els signants d’aquest document van constituir el nucli dels neoconservadors, i més tard de l’administració Bush: Dick Cheney, actual Vicepresident d’eua; Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa durant els atacs a l’Afganistan i l’Iraq; Paul Wolfowitz, segon de Rumsfeld durant aquest període, etc. Ja al 1998, els promotors del pnac van exigir, al llavors President Clinton, una acció militar contra l’Iraq, amb o sense el suport de l’ONU.

La caiguda del poder de Rumsfeld i Wolfowitz, així com la victòria electoral del Partit Demòcrata al novembre de 2006, van poder fer pensar que aquesta política canviaria. L’informe de l’Iraq Study Group (Grup d’Estudi sobre Iraq) al desembre de 2006, proposant negociacions amb l’Iran i Síria així com reduccions de les tropes a l’Iraq, va confirmar aquesta sensació. Però no ha estat així.

Malgrat que la seva majoria al Congrés es deu al descontentament amb la guerra a l’Iraq, els demòcrates no han fet gran cosa per acabar amb ella. No és només la capacitat del President Bush de bloquejar les decisions del Congrés; el problema principal és que els demòcrates tampoc volen que eua acabi derrotat a Orient Mitjà.

Igual que el Partit Republicà de Bush, els demòcrates representen els interessos de les grans empreses nord-americanes. Encara que puguin discrepar en molts detalls amb els neoconservadors del pnac, comparteixen la seva preocupació per mantenir el poder nord-americà al món. Per aquest motiu, mai fan efectives les seves amenaces de tallar els fons per a l’ocupació de l’Iraq; hi ha més tropes avui a l’Iraq de les que hi havia quan els demòcrates van guanyar.

Als mitjans, ja s’està parlant molt de les pròximes eleccions presidencials d’eua. Cal recordar que el president —o presidenta— que guanyi no assumirà el poder fins a principis de 2009, i milers de persones més hauran mort si continuen les guerres a Orient Mitjà fins a aquest moment.

En tot cas, Hillary Clinton va votar a favor de l’atac a l’Iraq el 2003, i recentment va votar a favor de considerar a una part de les forces armades iranianes com a un grup terrorista. L’altre candidat demòcrata, Barack Obama, que s’ha presentat com a crític amb la guerra, tampoc manté una oposició fiable; exigeix la reducció de les tropes, excepte si els interessos de seguretat nacional dicten el contrari, i defensa el mantenir una força antiterrorista a l’Iraq de forma indefinida.

Tot això ens ha de servir de lliçó a l’hora de tenir il·lusions en una possible victòria demòcrata a les eleccions presidencials nord-americanes del novembre de 2008.

Sigui quina sigui la direcció política d’eua —republicana o demòcrata— Orient Mitjà continuarà sent d’interès vital per a eua, tant per motius geoestratégics, com pel seu petroli. Com va dir l’analista Peter Rodman, en una conferència davant el U.S. Army War College: “Els nostres amics veuen l’Iraq com una prova de la nostra credibilitat. No serà fàcil per a nosaltres, si ens permetem ser febles en una part del món, semblar forts a la resta.”

La seva derrota a Vietnam, va reduir la capacitat d’eua per imposar-se a la resta del món. Una derrota a Orient Mitjà tindria efectes encara més grans en aquest sentit. Hi ha molt en joc, tant per a ells com per a la resta de la humanitat.

Després de la Guerra Freda: El nou desordre mundial

L’anterior subratlla la importància del conflicte a Orient Mitjà per als moviments socials, i la necessitat de continuar mobilitzant contra les guerres en aquesta regió. Però ni tan sols es tracta només d’això. També cal veure com el final de la Guerra Freda ens ha deixat un món més perillós, més marcat que mai pel conflicte bèl·lic.

És un quadre molt complex, però hi ha una manera bastant senzilla per entendre què passa en el món actual, i és veure una bona pel·lícula sobre la màfia, com El Padrí.

Podem dir que durant dècades —els anys de la Guerra Freda— el món va estar controlat per dues grans famílies mafioses; diguem-les els Washingtoni i els Muscoviti. Cadascuna va controlar un territori, directament o bé mitjançant famílies mafioses menors, que es van trobar lligades a una de les grans famílies com a protecció contra l’altra.

No va ser una situació pacífica, evidentment: ambdues famílies van explotar i oprimir per extreure beneficis de les poblacions sota el seu control. Però no va haver-hi conflicte militar directe entre elles; generalment, els Washingtoni i els Muscoviti van preferir respectar el territori principal del seu competidor i les baralles es van donar a les zones limítrofes. Mentre durava va ser una situació de relativa, encara que terrible, estabilitat.

El que la va canviar va ser que a partir dels anys 70, i sobretot dels 80, els Muscoviti van entrar en declivi; entre 1989 (amb la caiguda del mur de Berlín) i 1991 (amb la dissolució de l’urss) la família es va enfonsar gairebé per complet.

Segons una mirada superficial, si un dels dos contrincants s’enfonsa, l’altre es queda com a triomfador definitiu. Un anàlisi més a fons —o, un altre cop, El Padrí— ens demostra que un buit de poder no se soluciona tan fàcilment.

La llarga competència entre les dues famílies, que va acabar amb l’imperi dels Muscoviti, també va debilitar els Washingtoni. En canvi, les famílies que durant anys van estar sota la seva protecció militar van enfortir les seves economies. Ara, els anteriors aliats dels Washingtoni ja no els necessiten. El buit de poder després de la caiguda moscovita obre grans oportunitats, i aquestes altres famílies també volen el seu tros del pastís.

Per dir-ho més clarament, el final de la Guerra Freda no ha produït un món unipolar, amb eua com l’única potència. Sí que és la major, sobretot en poder militar, però hi ha altres potències que li fan ombra en diversos àmbits.

Europa, encara que segueix sense aconseguir establir-se definitivament com una potència unificada, s’enfronta a eua a l’àmbit econòmic, per exemple a l’Organització Mundial del Comerç (OMC).

A l’Amèrica Llatina, els titulars se centren en el repte plantejat a eua per Hugo Chávez. Però Brasil, sota Lula, també es presenta com un rival, no de model social —Lula no es planteja trencar amb el neoliberalisme, i ni molt menys amb el capitalisme— sinó simplement com una altra important potència capitalista a la regió.

I la que es presenta com la gran amenaça al poder d’eua és, per descomptat, la Xina. Aquest país li fa competència no sols a l’Àsia, sinó que es converteix en un rival a l’Àfrica, i fins i tot a l’Amèrica Llatina. Aquí, les inversions i exportacions xineses han crescut de forma espectacular durant els últims anys (en un 2.000% entre 1991 i 2005).

Fins i tot Rússia ha demostrat que continua sent una potència important, per exemple amb les seves reserves de gas, que fa servir cada cop més com a eina a la seva política exterior. Què té a veure tot això amb la guerra?

En el món real —en els fons, un món regit per les regles de la màfia— no es poden separar les qüestions econòmiques de les militars. A ningú se li acudiria dir que el cobrador mafiós, amb el seu maletí, i el botxí mafiós, amb la seva metralleta, fossin dues coses totalment diferents; se sap que formen part d’una mateixa operació. Però sí que hi ha activistes que volen oposar-se a les polítiques del fmi o de l’omc sense tractar la guerra. També hi ha molts activistes contra la guerra que no volen veure la connexió entre aquesta i el sistema econòmic vigent.

Després de la Guerra Freda, hi ha una nova situació d’inestabilitat i d’amenaces militars, tant entre les grans potències com entre aquestes i els països més febles.

La lluita entre eua i França per guanyar influència a l’Àfrica central es troba darrera de més d’un conflicte a aquesta regió, i ara la Xina s’hi uneix. La seva competència a tres bandes és un element important dels conflictes al Sudan, Somàlia i ara al Txad.

Tota la frontera europea de Rússia, des dels països bàltics fins al Caucas, pateix una combinació de competència econòmica i militar, més recentment amb el pla nord-americà d’instal·lar un sistema d’“escuts antimíssils”. Al sud de l’Àsia, el joc d’aliances d’eua —entre Pakistan i Índia— augmenta el perill de conflicte entre aquests Estats nuclears. El món sencer, des de l’Amèrica Llatina fins a l’est de l’Àsia, viu una nova carrera armamentística.

Com s’ha dit anteriorment, les guerres i ocupacions a Orient Mitjà constitueixen el front principal d’aquest nou i complex conflicte. Una victòria d’eua a aquesta regió donaria un fort impuls al militarisme arreu del món; la seva derrota contribuiria a frenar la bogeria bèl·lica.

Però l’actual situació d’inestabilitat, de conflicte econòmic i militar continuarà. Si no sorgeix un nou balanç de forces en el món, tornarem a veure conflictes imperialistes cada pocs anys.
Tot l’anterior subratlla la importància de construir i mantenir moviments antiguerra arreu del món, sobretot als països que participen d’una o altra manera a aquestes ocupacions, com ho fan gairebé tots els estats de la Unió Europea.

Però ara, 5 anys després del 15 de febrer de 2003, moltes ciutats, i fins i tot països, ja no tenen moviments antiguerra actius.
Existeixen diversos motius per a aquesta situació. Aquí es tractaran breument alguns dels problemes que han sorgit al moviment antiguerra en aquests 5 anys.

Les prioritats, o no, de l’esquerra anticapitalista

La pròpia jornada del 15-F no va determinar gràcies a una maniobra del Grup oPrisa, ni tampoc com a resultat del poder del ciberespai: va ser fruit d’una decisió presa a l’Assemblea de Moviments Socials, celebrada al final del primer Fòrum Social Europeu (fse), a Florència al novembre de 2002. L’èxit de la jornada va ser fruit de l’habilitat de les i dels activistes anticapitalistes d’enfocar les seves energies, de connectar amb forces molt més àmplies, per a així arribar als milions de persones que es van manifestar aquell dia.

On l’esquerra anticapitalista ha continuat treballant el tema, el moviment antiguerra segueix viu. És a dir, allò que fa o deixa de fer l’esquerra anticapitalista té un efecte.

És un exemple del que el revolucionari francès Daniel Bensaïd ha anomenat “el retorn de l’estratègia”. Ja no val una actitud per part dels activistes radicals de simplement “anar fent”, segons les inclinacions de cadascú; cal plantejar-se com lluitem i per a què, la qual cosa implica tenir una visió més global.

El problema és que massa sectors del moviment s’han oblidat de la guerra. Igual que va fer George W. Bush al 2003, després de la caiguda del règim de Saddam Husein, sembla que haguessin penjat, mentalment, una pancarta on deia “Missió complerta”.

El llavors dirigent d’Attac França, Bernard Cassen, va acceptar, al 2003, amb resignació allò que va anomenar “l’obsessió amb la guerra” que va caracteritzar el primer fse, i va afirmar que no tornaria a passar. Va mantenir que: “Esclati o no la guerra, els B-52 i les forces especials no canviaran ni la pobresa a Brasil ni la fam a l’Argentina”. O sigui, el mafiós amb la metralleta no té res a veure amb el mafiós que recull els diners.

Però fins i tot a l’esquerra anticapitalista hi ha veus que veuen com un perill exagerar la importància de la guerra; argumenten que ha d’haver-hi “moltes prioritats”. Aquesta preocupació és comprensible, però es basa en un malentès.

Plantejar el moviment antiguerra com una prioritat no implica deixar d’actuar contra les retallades socials, contra la discriminació sexista, en solidaritat amb les vagues o les lluites dels immigrants… Aquest treball ha de ser tan natural com respirar o menjar. Es tracta que tot això no faci oblidar a l’esquerra anticapitalista la lluita contra la guerra, com un eix permanent i transversal del seu treball. Cal mantenir aquest treball, encara que la guerra desaparegui dels titulars; si no, no hi haurà moviment per mobilitzar a la següent crisi bèl·lica, que mai triga molt a aparèixer.

El sentit comú dicta que els temes locals són més comprensibles per a la gent corrent i que tenen més potencial de mobilització. Però l’experiència del 15-F i de les setmanes posteriors demostra tot el contrari. No tan sols va ser la major protesta a l’història del món. També a nivell local, per a moltes ciutats —com Barcelona i Madrid— va ser la manifestació més gran que han conegut. En realitat, les xarxes d’activistes forjades durant la mobilització contra la guerra han enfortit i animat altres lluites.

La guerra a Orient Mitjà, avui en dia, és el punt més feble del sistema que combatem. Ha suposat una greu crisi per al projecte imperialista d’eua, la principal potència del món. L’oposició a la guerra, en canvi, és el punt més fort del nostre moviment internacional. Vam fer fora del poder l’Aznar, Berlusconi, i Blair, i hem danyat fortament l’administració Bush, a la vegada que hem creat llaços de solidaritat entre moviments de resistència dels cinc continents.

Siguin quines siguin les lluites quotidianes que sorgeixin, l’esquerra anticapitalista no pot permetre’s l’abandonar, el deixar de treballar el que sigui necessari perquè el moviment antiguerra continuï existint i actuant.

Pacifisme i resistència armada

Sovint, s’utilitzen les expressions “moviment antiguerra” i “moviment pacifista” com si es tractés del mateix. En un sentit, són sinònims, amb la qual cosa milions de persones a l’Estat espanyol són pacifistes.

Però el pacifisme té un altre significat, més específic, a més del de la simple oposició a una guerra; també s’aplica a la creença de la no violència gandhiana. I hi ha molt poca gent que cregui, de forma conseqüent, en aquests principis.

El no reconèixer la diferència entre els dos significats del pacifisme provoca greus confusions. Per exemple, els activistes gandhians que argumenten, en reunions del moviment antiguerra: “som pacifistes, hem de rebutjar tota violència, incloent la de la resistència”, queden perplexos quan es troben en minoria, com sol passar. La gran majoria de les i dels activistes contra la guerra sí que reconeixen —encara que sigui amb reserves o crítiques— el dret d’un poble a utilitzar la força per resistir-se davant una ocupació; fins i tot les lleis internacionals i l’onu ho reconeixen.

On la no violència estricta ha aconseguit imposar-se, els resultats han estat negatius. Els moviments que, per motius pacifistes, no han sabut solidaritzar-se amb les resistències populars a l’Iraq, Palestina, etc., han abandonat, en general, l’activitat contra les guerres i les ocupacions a Orient Mitjà. “No ens agrada l’exèrcit d’eua, i tampoc la resistència, així que dediquem-nos a una altra cosa” sembla la lògica.

El pitjor exemple d’aquesta deriva ho veiem a Itàlia, país que al 2003 tenia un dels moviments antiguerra més forts del món, en gran part a causa del treball del Partito della Rifundazione Comunista (prc). Durant 2004, el dirigent del prc, Fausto Bertinotti, va adoptar el discurs de la no violència gandhiana i es va distanciar de les resistències a Orient Mitjà. Pocs anys després, l’única solució de Bertinotti i la majoria del prc davant la crisi de la regió va ser votar a favor de la presència de tropes italianes a l’Afganistan. Va dividir totalment al moviment antiguerra italià, que només ara comença a recuperar-se.

Però si la sensibilitat gandhiana és minoritària a qualsevol moviment antiguerra ampli, i no ha d’imposar-se a la resta, el mateix s’aplica a l’esquerra radical antiimperialista.

Tot el moviment antiguerra és antiimperialista en el sentit d’oposar-se a la guerra d’eua. Però no tot el moviment comparteix la visió marxista de l’imperialisme, segons la qual la guerra és un producte inevitable del capitalisme, al qual cal derrotar si es vol acabar amb les guerres.

El fet d’insistir a incloure l’adjectiu “imperialista” en els lemes de les pancartes unitàries no necessàriament produeix un moviment més antiimperialista, sinó possiblement un més marginal, capaç només de predicar un antiimperialisme abstracte entre uns pocs partidaris. De la mateixa manera, l’anar més enllà del suport genèric a la resistència popular davant l’ocupació, a formulacions com “victòria a la resistència armada” és correcte per a un grup de l’esquerra radical, però no sol ser assumible per un moviment antiguerra ampli a Europa.

Més que intentar imposar lemes molt radicals, l’antiimperialisme pràctic i conseqüent suposa treballar per crear moviments amplis, capaços de crear una pressió real al carrer.

Un moviment antiguerra fort depèn del fet d’unir als activistes pacifistes i als antiimperialistes amb els sectors molt més amplis que no són ni gandhians ni molt radicals, sinó que simplement s’oposen a les guerres que impulsen eua i els seus aliats.

Contra la islamofòbia

És evident que, avui en dia, l’islamisme polític ocupa l’espai, a la demonologia de la dreta, que antigament ocupava el comunisme. Els diversos corrents polítics que s’inspiren en l’Islam són titllats indistintament de terroristes i fonamentalistes, enemics de la cultura i la democràcia occidentals.

Tristament, molts sectors dels moviments socials no han sabut fer front a aquesta ideologia islamofòbica. Les confusions són múltiples; aquí es respondrà a algunes d’elles.

L’Islam polític no és monolític: Tant l’Opus Dei com el Moviment dels Sense Terra de Brasil s’inspiren en el catolicisme, però no són el mateix. Tampoc són el mateix moviments de resistència com Hezbol·là i Hamas; règims autoritaris i prooccidentals, com el de l’Aràbia Saudita; i corrents sectaris com els seguidors d’Osama Bin Laden.
Els islamistes no són tots agents d’Occident: En el passat, poders occidentals van donar suport interessat a certs corrents islamistes a Orient Mitjà. Als anys 80, eua proporcionava armes i diners a islamistes —incloent Osama Bin Laden— que lluitaven contra l’ocupació russa a l’Afganistan. Als anys 70 i a l’inici dels 80, Israel va finançar islamistes palestins, incloent —segons alguns informes— els elements que més tard formarien Hamas.

Però no cal ser un gran analista geopolític per veure que l’actitud d’Occident ha canviat des de llavors. Argumentar que Hamas respon avui als interessos d’Israel o eua és simplement estúpid. L’evident declivi de molts dels corrents laics a Orient Mitjà es deu a les seves pròpies errades i traïcions.

El corrupte i dictatorial règim d’Algèria es basa en el que queda del laic fln; no ha de sorprendre’ns que els corrents islamistes creixessin. Fins a la seva expulsió de Gaza l’any passat, dirigents del laic Al Fatah s’havien fet famosos per la seva corrupció i, en alguns casos, la seva complicitat amb els serveis d’intel·ligència israelians i nord-americans; Hamas era conegut per la seva integritat i la seva lluita compromesa contra Israel. És això, i no una maniobra israeliana —ni tampoc els diners que continuïn arribant d’algun país àrab— el que explica la pujada d’Hamas enfront de Fatah.

Els islamistes “són terroristes”: Aquesta és la mentida més perjudicial per a la gent d’origen musulmà a l’Estat espanyol. Amb la “guerra contra el terror” es justifica una caça de bruixes contra comunitats musulmanes senceres. Va ocórrer una cosa semblant contra la comunitat irlandesa, a Gran Bretanya als anys 70, després d’uns atemptats de l’ira; els resultats van arribar al cinema amb la pel·lícula, En el nom del pare, amb l’exemple real de 4 joves que van passar 15 anys a la presó per un crim que no havien comés. Hem d’assegurar-nos que no torni a passar aquí.

Contra l’amenaça a l’Iran

En la convocatòria internacional de manifestacions en el 5è aniversari de la invasió de l’Iraq, destaca la crida contra un atac nord-americà a l’Iran.

En el seu discurs de “l’Estat de la Unió”, del 28 de gener d’aquest any, Bush va declarar: “El nostre missatge al poble de l’Iran és clar: No tenim cap disputa amb vosaltres [...]. Anhelem el dia en què tingueu la vostra llibertat.” El que ha de preocupar-nos és que, pocs mesos abans d’atacar l’Iraq, Bush va declarar: “eua no té cap disputa amb el poble de l’Iraq [… ]La llibertat del poble iraquià és una gran causa moral.” (Discurs davant l’Assemblea general de l’ONU, 12/09/2002).

Les mentides i amenaces de Bush no cessen, de les “armes de destrucció massiva” al “suport al terrorisme” a l’Iraq.

Alguns activistes volen condicionar l’oposició davant de qualsevol atac a què el govern iranià adopti polítiques progressistes. Però al 2003, a gairebé ningú se li va acudir posar com a condició, per a la nostra oposició davant un atac a l’Iraq, el que Saddam Husein deixés de ser un dictador; sabíem que les bombes matarien a la mateixa gent que estava patint sota el seu règim. El mateix principi s’aplica ara.
Igualment, és un error argumentar que no hi haurà atac, perquè l’Iran i eua estan d’alguna manera aliats a l’ocupació de l’Iraq. És cert que la caiguda de Saddam Husein ha enfortit a Iran, i que aquest país influeix en la política iraquiana, però precisament per això Bush està cada cop més desesperat per debilitar al govern de Teheran. Potser la lògica dictaria negociar, però Bush ja va descartar aquesta opció quan va rebutjar l’informe de l’Iraq Study Group a finals de 2006.

Com s’ha argumentat més amunt, els dirigents nord-americans volen mostrar el seu poder a Orient Mitjà a través de l’únic mitjà que els serveix, el militar. Deixar intacte —fins i tot enfortit— al govern islamista a l’Iran seria un senyal de debilitat que no poden permetre’s. Per això, s’inclinen cada cop més per un atac; gairebé amb tota seguretat un bombardeig aeri.

Farà falta molta pressió des del carrer perquè els costos polítics d’un atac contrarestin els possibles avantatges que pensen aconseguir.

Dues dates al març

El moviment antiguerra té dues cites importants durant el mes de març; una de mobilització i una altra de coordinació.
La primera és la del 15 de març. És la data assenyalada per molts moviments antiguerra arreu del món per protestar davant el 5è aniversari de la invasió de l’Iraq (més detalls a www.theworldagainstwar.org). Potser no aconsegueixi els mateixos resultats que la històrica data del 15 de febrer de 2003, però tot i així és molt important.

En molts llocs —des de l’àmbit internacional fins a ciutats i pobles de l’Estat espanyol— hi ha gent que es planteja tornar a protestar contra la guerra, després de diversos anys d’absència a les manifestacions. S’estan tornant a crear les xarxes d’activistes, davant la greu situació de les ocupacions de l’Iraq i de l’Afganistan, el terrible patiment del poble palestí i les amenaces a l’Iran.
Això no és automàtic; és fruit del treball de gent que ha cercat vells números de telèfon o llistes d’e-mails i s’ha posat a reestablir els contactes. Per tot el que s’ha argumentat aquí, aquest treball no acabarà després de la manifestació del 15 de març. Farà falta mantenir les mobilitzacions, les xerrades, les reunions d’activistes, fins que s’hagin acabat les ocupacions i les guerres a Orient Mitjà, i potser encara més temps.

Per això, després del 15 de març, una altra data clau és la de la Conferència del Caire, que se celebra a Egipte per sisena vegada el 27-30 de març. Aquí, es reuniran activistes de moviments antiguerra de tot el planeta amb representants de moviments d’Orient Mitjà, des de les resistències de Palestina i Líban, fins a activistes sindicals i estudiantils d’Egipte. Serà una oportunitat per traçar estratègies enfront les guerres i les ocupacions, però també contra el neoliberalisme i contra les dictadures prooccidentals a la regió.

Evidentment, no tothom podrà anar al Caire. Per això, la Conferència només tindrà sentit si a continuació es fa un esforç per transmetre els seus debats i les seves propostes al conjunt del moviment antiguerra. Un altre cop, és el treball a cada ciutat —i idealment a cada barri i facultat— el que dóna sentit als debats i a la coordinació internacionals.

No hi haurà grans manifestacions cada setmana, ni cada mes, però fa falta que existeixin nuclis d’activistes disposats a mantenir el treball contra la guerra, en tants llocs com sigui possible, durant el temps que faci falta.

Ja van caure Aznar i Blair. Bush ja és el que anomenen a eua un president “ànec coix”. Les tropes espanyoles van sortir de l’Iraq i Zapatero no s’atreveix a accedir a les demandes de l’otan per enviar més tropes a l’Afganistan: ja hi ha una opinió majoritària a l’Estat espanyol a favor de la retirada total o parcial de les tropes d’aquell país.

Tot el projecte imperialista a Orient Mitjà —i amb ell el Projecte per a un Nou Segle Americà— trontolla. Hem de continuar empenyent —nosaltres aquí, al costat dels nostres germans i germanes des de Boston a Bàssora—perquè caigui definitivament.

Més informació

Manifestacions del 15-M: A l’Estat espanyol, ja hi ha convocatòries a: Barcelona, Madrid, Sevilla, Bilbo, i Iruñea (Pamplona). Per a més detalls, consulta www.theworldagainstwar.org

Conferència del Caire: Web d’activistes a l’Estat espanyol a favor de la Conferència: http://concairo.blogspot.com